Quan la resposta correcta se m'acut mesos o anys després

Quan la resposta correcta se m'acut mesos o anys després se'm queda la cara de moniato, la pell erosionada, els ulls desorbitats, la bufera esgotada, l'oïda ressentida i sento que sóc una mica curt de gambals.

És com si fossis d'efecte retardat, que deien abans. No sé si sóc una bomba de rellotgeria o una mena de camp florit en un esclat primaveral. No sé si vindré de l'hort? Em sento un fracassat, no obstant, penso que si les respostes són prou encertades mai és tard per adonar-te dels errors comesos. És llavors quan tu reps una resposta distinta a la que vas rebre la darrera vegada. Si més no, en el cas de rebre la mateixa resposta, sempre pots agafar-te als arguments clàssics que t'han possibilitat sortir-ne airós de qualsevol escomesa, en la que no has caigut en la resposta més adient. Tot sovint sotmeto la meva delicada ment a un examen de probabilitats. És el que té ser fill d'un escaquista molt veterà. Clar que també hi ha la casuística que et duu a respondre, aleatòriament, amb recursos que un té i ha anat aprenent al llarg de la vida.

És vital per mi fer un exercici d'introspecció cada dia, per veure'm en aquella situació, en la que un mateix se n'adona del potencial; o per altra banda de la feblesa de l'ésser humà quan algú li pregunta quelcom; i a tu no se t'acut cap més idea que recórrer als tòpics, típics i estereotipats missatges amb què ens han educat els pares, els religiosos, els polítics o la propaganda televisiva. És tan així de simple que, de vegades, no em sento amo de les meves paraules, sinó esclau del capitalisme i de la manipulació dels mitjans. A més, em sento buit d'arguments, davant d'una resposta poc assertiva perquè tinc la sensació que m'ofenen. Després resulta no ser així, però de retop et queda un regust, diguéssim que pastós en la boca. Sents que ets un idiota al qui és fàcil prendre-li el pèl.

La humanitat és aquella espècie animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.