Qualsevol soroll, silenci o cosa

No era res de nou en si mateix, però tenia por desprès d'aquella trucada. Por irracional, es deia, però por real!

Li venia de lluny i mai no l'havia pogut superar: aquell penja-robes que a la cambra dels pares i malgrat la seva proximitat li evocava una persona en actitud vigilant, resolta, imbatible que, palplantada, no li augurava sinó malastrugança.

Ho pensava desprès, ja de molt més gran: per què? Que ho feia que tingués por d'aquell penja-robes amb la gavardina del pare - i un barret -, a la matinada d'estiu o potser primavera, en que es llevava ben d'hora i tothom dormia encara. Ell sol, a l'alba, en la semi penombra del dia naixent, s'enfrontava a la possibilitat que la gavardina no fos una gavardina sinó un ser, no se quin, perillós, diabòlic.

Anys desprès aquella irracional angoixa el va dur directament a buscar l'ajut del mossèn: pensava que podia morir en ficar-se al llit i dormir-se; i pensar-ho li duia un calfred d'una profunditat espaordidora; només una conversa banal amb el capellà li retornava el pols.

Els foscos passadissos, de l'escola li provocaven, un descontrol amb el qual havia de lluitar però del qual se sentia perdedor. Travessar el pas soterrani entre l'edifici de les aules i l'edifici del menjador i dormitoris era quelcom que feia a una velocitat màxima: el comptador de la llum començava a actuar descomptant segons amb un soroll similar als teclats actuals i no es podia perdre el temps en les humides escales que per sota del nivell del carrer donaven pas a l'altre edifici.

Eren aquelles èpoques de profunda repressió sexual: en la qual no se sabia què, ni com ni on, res de res. Durant molt de temps va pensar que les popes de les dones donaven llet de manera continuada, com les vaques! Cosa que va haver d'aprendre no sé encara de quina estranya manera.

Era quelcom previsible també, però la mort del pare, amb el seu cadàver de cos present li provocà una situació de neguit a la qual no es podia sobreposar; fins i tot temps desprès, en visitar un altre cop el seu pis, tenia la sensació que els seus sentits li jugarien una mala passada en forma d'al·lucinacions.
Tanmateix, n'havia après, sabia que era ell, que era el seu cervell qui li provocava la por, no tant les coses externes, però això no era pas un consol: el cervell t'acompanya tota hora.

Només la seva mare, tot i que ja molt gran li aportava un sentiment de protecció.

Havia esperat, doncs, la trucada a que havia d'enfrontar-se i sentia el temor irracional, improductiu, negatiu de sempre; sabia que se l'endurien des de feia un temps; res no canviaria, els darrers mesos la mare ja no hi tocava però la soledat en que quedava, soledat amb ell mateix que mai no havia superat podien dur-li efectes esgarrifosos: por a qualsevol soroll, silenci o cosa.