Perfectes i petaners

Un relat de: T. Cargol
És una persona conservadora: idees clares, un lloc per a cada cosa i una cosa per a cada lloc. Casada, un fill, un marit amb bon sou, dedicada a casa seva. Creu que forma part d’un estament privilegiat i per mèrits propis; i se sent superior.
Amb el marit s’avenen i comparteixen aquestes nocions: un paio sempre ben pentinat i amb el cabell ben tallat, educat, d’aparença independent i intel•ligent, de qui les seves veïnes adoren aquestes virtuts masculines.
Recordo que, en un assumpte que va sacsejar l'associació, defensava, el que per a mi era una posició indefensable, amb molt de convenciment, amb suficiència, arribant, estranyament, a ser un pel groller (es pot ser groller i senyor si l’ocasió ho demana!) En el curs de la reunió em va dir quelcom així: “Si no ho veus és que ets burro” i jo li vaig respondre, davant la seva insistència en qualificar-me: “Bé home doncs sóc burro, conforme” cosa que el va exasperar fins al punt de repetir, “Però de debò! No ho veus?”. “Noi, si ho dius tu! Deu ser així ”, li vaig acabar de reconèixer, ben tranquil! Emprenyat per la meva serenor es vas enfangar encara una mica més i va reblar l’adjectiu,…Com no s’aturava, li vaig acabar dient. “Conforme, doncs, seré el que dius, però no m’agrada que m’ho repeteixis”. Aquí sí que es va aturar, sense esma. Desprès, ja amb la convicció caiguda, va dir que l’havia ensarronat portant-lo a aquella reunió d'associats. Però, contràriament al que es pensava, jo li havia estat oferint des de bon començament, la possibilitat de que canviés d’opinió en el marc de la trobada, amb diverses excuses, i ell es va entestar.
El seu orgull va quedar ferit i va decidir de no tornar mai més a cap altra reunió de l’associació de personal d’aquella institució venerable.
He observat, tanmateix, alguna esquerda en el seu comportament, aparentment perfecte, tu!, d'home envejable, políticament correcte en tots els aspectes, un guanyador: quan puja amb l’ascensor cap a la sala de juntes se li nota una mica d’ansietat: parla massa, amb aparent i excessiva amabilitat. Una situació (l’ascensor) que a mi, curiosament, no em fa massa por.
Ella és també d’aquest tarannà. Mai t’acceptarà perquè et creu inferior. Així que el seu fill va tenir els nens una mica més grans, va deixar de portar-los per l’associació: no hi ha jove capaç de resistir tanta perfecció. Suposo que ha de ser molt dura de suportar la seva suficiència, l’escrutini de les capacitats, constant.
Com deia, a partir del litigi de l’associació el seu orgull no li permeté de rebaixar-se a seguir venint a les reunions: encegat per la prepotència i havent perdut la partida amb petaners com jo.
El cas és que fa poc hi ha hagut una taca al sostre del vestidor de senyores que els hem ocasionat nosaltres des de la part de jardineria de l'associació. L’altre dia, tot pujant cap als vestidors, n’hi va parlar la seva dona al meu company de la secció i jo immediatament vaig baixar-hi. En la meva imaginació havia cregut entreveure una estratègia per part d’ella. Són moltes hores netejant, ordenant, moltes hores de pentinar el gat, imaginar, desitjar, deixar volar la imaginació,...
Era plausible, aleshores que sota aquest aspecte tocat i posat hi bullís quelcom més? Altres facetes diferents i més directament sensuals?
El cas, ja ho avanço, va ser que quan vaig trucar a la porta del vestidor - a aquelles hores no hi havia ningú - i ella duia, només, una perfecta tovallola de bany al•legant que s’havia preparat per dutxar-se i l’havia sorprès en ple canvi de roba.
Accepto que la parella és estable, equilibrada de gustos semblants. Podia haver influït en ella la temptació del desconegut, del mon dels petaners, mai no contemplat com a possibilitat de vida, però que encurioseix?
Doncs allà érem tots dos al canviador, ella tapada amb la seva tovallola,...Me’n vaig recordar d’ell, que l’havia d’haver acompanyat per força fins a l’associació, on era? Passant-s’ho bé? També? En barnús a la sala de màquines? Tot plegat jo em vaig fer l’orni i vaig inspeccionar el sostre amb força dedicació.
Esperant no decebre les expectatives de ningú, en un moment de pujada hormonal, de gosadia imperdonable, li vaig dir: “confesso que ara em vindria de gust una bona mamada i disculpa si no interpreto be la situació”,…durant uns moments no va dir res, va agafar el telèfon i va trucar al marit, jo m’esperava ja una escena de cine italià, però no: li va dir: “Si us plau, Manel, parla amb l’encarregat i que tregui la llum per a que els de jardineria facin una comprovació que no s’hagi humitejat la caixa de la il•luminació del canviador”,…llavors es va girar va agafar un rètol que hi havia i que deia: “Compte, obres, terra lliscant” i un cop ho va haver fet, va tancar la porta, va deixar caure la tovallola, es va mirar el parrús, que estava força lluent, i em va dir: “dues llepades i cap a dins que no tenim gaire temps”. Tot va anar molt ràpid, jo m’hi vaig amorrar mentre sentia que pantejava i acte seguit malgrat la dificultat generada per la meva tremenda erecció l'hi vaig entaforar i la vaig sacsejar una mica. Ara emetia uns profunds sospirs. Abans no acabés, se la va voler posar a la boca i aquí se’m van fondre els meus llums. Em vaig cordar, la il•luminació es van apagar i a través de la penombra vaig veure que saltava amb agilitat a la sala de dutxes, buida, de la vora. No havia quedat res a la improvisació. “Un lloc per cada cosa i una cosa per a cada lloc”, em va venir al pensament. Mai més no va donar peu a cap nou encontre. La seva curiositat havia estat saciada.

Comentaris

  • M'ha fet riure al final [Ofensiu]
    Atlantis | 05-08-2013

    i pensava a on anirà a parar? mentre anaves destriant i dibuixant els personatges: aquells que tot ho volen perfecte i que sembla que no surtin de les normes...mecatrxis! no te'n fiis pas!

  • Humanitats[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 03-08-2013 | Valoració: 10

    Has escrit un relat ple de petits retrats d'humanitat. La condició humana és variada, per molt que la classifiquem d'una manera concreta. La sorpresa sempre sorprèn, per sort. Has escrit magistralment un caràcter, una personalitat de molta gent. Has posat colors a les ombres que s'amaguen sovint entre parets que no són les nostres. Un dibuix precís d'intimitats, unes personalitats que trobem sovint arreu. Un preciós relat, dens i atractiu. Una abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: