Viena

Visito un país estrany, Àustria. M'agrada, malgrat la grandiositat - anava a dir grandiloqüència - dels edificis públics. Hi fa fred, però hi ha gent pel carrer. La seva cultura no m'és estranya. Es nota una passat de poder per tot arreu. Les persones, fins i tot, físicament, semblen properes, diferents de com me les imaginava.

A aquest moviment d'aproximació natural, de simpatia, se n'hi acobla un altre de dubte, de inseguretat en la pròpia cultura, i, en algun moment, comprovo que, els que m'envolten, se n'han adonat que me n'he adonat que ells se n'han adonat que sóc estranger. Potser això, aquesta inseguretat, en ser o no ser acceptat, en la qual es mesura la distància real entre les persones, em fa estar menys natural. És, crec, un sentiment comprensible per ambdues parts.

En la mesura que hom avança en el coneixement del lloc, se n'adona de coses, no totes bones, de les cicatrius que té la ciutat i els seus perquès, encara que sigui d'una forma precipitada, provisional i esquemàtica.

Em fixo en diversos detalls, que poden ser esbiaixats o no representatius, no ho sé; són sensacions que em venen al cap, amb cert apriorisme. Per exemple, les explicacions de la història als palaus que reflecteixen les obres de gent que va ser important. Però, hom necessita saber, importants per a qui? A quin cost? Amb l'ajuda de qui? Representant a qui? Escolto, en canvi, una forma d'explicar les coses intemporal, a la qual no ha arribat la revolució francesa - tan cruel, tan obligada! - sento parlar de prínceps, victòries, batalles. A la vora veig nens dibuixant dins dels museus d'aquests palaus acompanyats per mestres atents i dedicats a la seva tasca amb amor i interès. Contrastos!

Al terra queden les cicatrius en forma de petites plaques metàl•liques on hi figuren els noms i dates de naixement dels deportats de cada edifici. On era la gent assenyada del moment? Però hi ha altres detalls: els habitants dels barris jueus dels anys vint – segons interpreto en un museu privat - tenen la sensació de, malgrat tot, no ser part del país, encara que l'estimin com els altres. Entre la gent s'ha interposat una divisió, una forma de veure la societat, destructiva, però que la pròpia societat, en el seu conjunt, no detecta com a tal. La gestació destructiva és llarga. Freud ha de pagar als 80 anys i escaig, pel dret a "fugar-se", una bona quantitat; les seves germanes moren. Alguns carallots com el pintor Emil Nolde, de bona fe, creuen al principi, en el moviment nazi, portats per una ideologia que lloa la natura i la senzillesa dels pobles, però aviat se n'adonen que no els volen, el seu art és, diuen ara, degenerat. Tot era una maniobra per atreure gent, però la realitat del moviment, la seva lògica no és la de l'art, i de la llibertat, la del poble, sinó la dels senyors. I en un entorn incert, cadascú acaba mirant exclusivament cap a un mateix i assenyalant, indirectament als altres, als diferents en primer lloc. Actitud suïcida a mig termini.

Sí, Viena és una ciutat segura, rica, però amb pobres també, cada cop hi ha menys contradicció entre ambdues afirmacions: a uns els va bé i a altres no. Estem tornant a caminar en cercles, a no veure a mig termini el que ens pot passar, com nens que no veuen més enllà del seu interès immediat?

Viena té parcs, te cafès, la gent festeja a les parades de nadal i hi veu vi calent, mentre parlen animadament. Però una dona ben vestida, fuig de la miserable que li demana diners, lletja i bruta, amb el malucs que no li permeten caminar sense un carret. Quan entra al vagó del metro, sembla fugir, fins i tot, dels que li hem donat diners. Però hi ha una Viena, natural, com la del noi que corre amb pressa i em pregunta, panteixant, per un carrer; no li puc respondre no soc d'allí i no tinc la resposta.

Viena és bonica i tradicional, el seu mercat de fruita i verdura, com de betlem, a la vora d'un petit riu, com sempre, ... la neu que cau, i el permanent núvol gris sobre el cap.

La vida és difícil, també a Viena, com sempre ho ha estat arreu: el taxista que es fa l'enze i em cobra diversos euros de més; se n'adona que l'he vist desviar-se quan havia d'anar recte i ens rebaixa, finalment, uns Euros. Espavil!, que diríem!

Torno al museu d'història natural: la venus de Willendorf, tan petita i tan important, els nens i els monitors,...el nen que es perd i plora. Duu encara uns auriculars, ha vist el magnífic dinosaure que brama i es mou com si fos de debò. Quan torna a entrar ja plorant a la sala on sóc amb el meu fill, m'hi atanso a poc a poc, amb paraules suaus en la meva llengua; el meu fill, em diu que s'ha referit a la seva mare, mentre, jo li acarono el cap per sobre, cap al serrell i es calma, però encara sanglota. Tothom ha desaparegut? Ningú no l'ha sentit plorar? Només a la segona vegada que ha entrat m'hi he acostat, és cert. Estic content, tanmateix i de que el meu fill ho vegi: hom no pot ser insensible, hi ha barreres que no hom no ha de passar mai. Una noia molt jove, de menys de vint anys se l’endu de la ma, parlant-li. Hi ha futur.

També, mentre un petit núvol de neu descarrega, veig les pintades vora el canal de Linke Wienzeile, no molt lluny de les cases modernistes de davant del mercat Naschmarkt; n'hi ha una d'especialment aclaridora, diu: “El moment perfecte per començar és sempre ara”.
Pintades