Mai no seré dels nostres

Encara que sigui lògica i sentimentalment inacceptable, en un cosa, estava d'acord amb el cap, o capo: que mai no seria dels nostres!

"Vostè Palau (jo em dic Palacio) no té un sentit abrandat de pertinença a la nostra institució i m'estic pensant molt seriosament de fotre'l fora", em deia arrepapat a la butaca, mentre es fumava i pipava d'aquell puro fastigós, de tant bavat, sense, però, arribar a empassar-se el fum. No era carallot! El fum que se l’empassessin els altres.

Ja m'havia escamat que ens digués el primer dia després del seu nomenament, en la seva carta de presentació: "Ja ens anirem coneixent!". A mi em va fer cosa, perquè aquesta és una forma de parlar que denota una certa actitud de revenja. Revenja? Per què? Amb qui? De tota manera, és, també, veritat que jo ja sentia un cert rebuig per la seva persona: perquè era un endollat sense mèrits, fora dels polítics; per la seva actitud contingudament agressiva, que se li veia de tres hores lluny; no sé,...Per faltar a la veritat, sense posar-se vermell,...Era l'actitud de la persona acomplexada, però que no reconeix els seus complexes. I al damunt estava assessorat per aquell cara girada intel•ligent, un de tants!

Quan em van comunicar que em despatxaven, no em vaig queixar!: sabia allò que deia de: "Al amigo un puro y al enemigo duro". Era aquell tipus de paio que entrava a l'ascensor ert com un bisbe amb tiara i ensenyant l'anell i credencials de director general a tota hora.

Les dues matrones i ”matones” foren les encarregades de complir les seves ordres, i aproparen els seus quilograms de mes, fins a la meva taula i en to superior, severes i tortuoses, indirectes, passaren a comunicar-me la decisió i m'advertiren del perill que tenia la meva poca amistosa actitud, segons opinió del director. I em llençaren la culpa de la meva situació, per la meva provocadora independència: "Us manca cultura democràtica", "Els arreplegats us deixeu convèncer per ideologies extremistes", deia la més intel•lectual de les bessones. "No teniu equilibri i esteu destinats a ser servils". Aquesta mena de "senyors gonsales i senyors esteve", que estaven ben amagats en aquella època sinistra, els molestàvem i no podien pair als que havien estat en la lluita.

No volia donar espectacle als acòlits que només veurien avantatges i virtuts en el meu acomiadament, ja que era un competidor per a ells, algú a qui s'ha de treure del mig perquè molesta des de tots els angles. Per això no em va estranyar que diguessin: "Aquests dels sindicats haurien d'estar tots a la presó". I s'ho creien!

Dues figures angoixants, les emissàries, com les bessones del “Resplandor”però mes grans i amenaçadores i igualment premonitòries senyalant-me amb el bolígraf. Jo em debatia entre el pare, el fill o potser l'esperit sant en aquella pel•lícula. Tenia por i no podia confiar en ningú, a excepció del noi del Polvorí que no era del ramat i l'especial xicot del Baix Llobregat.
...

Aquells egos hipertrofiats no els havien pogut detectar a temps, socialment, i ara en el silenci generalitzat que s'imposava a tota la societat, nomes havien fet que créixer i fer-se mes i mes,...espanyolitzats!, estranyament! Mentre el seguici de palmers a sou cantaven les excel•lències de la terra promesa.

Perquè, en allò que eren mestres era en el control de les imatges i les emocions. Uns autèntics mestres. Hi havia una sola realitat que era la que preconitzava l'omnipresent opinió televisiva. Els amics remugaven i deien, si jo no seria del pp ja que no era independentista. I jo responia que bé sí però no, m'embolicava, ja que botava gent que tenien aquest defecte, però moltes altres virtuts.

Sabia que eren uns babaus i que no se n'adonarien a temps de la trencadissa social. Savia, també que passaríem tots plegats una llarga travessa del desert, perquè els havia conegut (als del tres per cent, a la seva salsa) i perquè la humiliació secular als catalans els havia deixat ferits i momentàniament desorientats, a escala històrica i social, i jo no era sinó un nouvingut sospitós de col•laboracionisme, malgrat que defensava la cultura catalana i tot plegat. Caldria una catarsi però seria al llarg de molts, molts anys; el franquisme havia deixat seqüeles, en la ideologia de generacions de persones, com un virus letal.

Nosaltres, els "arreplegats" d'aquí i d'allà, ho teníem, segons com, més fàcil, pel que fa als miratges identitaris, puix ja havíem fet una muda, un canvi de pell com les serps i ens havíem després, si calia de forma dolorosa, del nostre passat. Un harakiri cultural necessari. I ens havíem guanyat el dret a ser membres de ple dret de la societat, amb la nostra lluita, que ara volien desacreditar amb ucronies feixugament creades sobre què va passar a la transició.

Així doncs, Aquella alegria inicial havia deixat pas a un, cada cop mes gran, pessimisme. La fracció dirigent, és a dir, el 0,1 per cent, havia anat variant l'enemic per sortir del pas. Ara atacava a aquells genuïns indepes titllant-los de rojos perillosos. Els peperos, mentrestant, s'havien tornat alegres catalanistes, igual com els franquistes havien desembarcat en partits moderadament catalanistes, camboistes, durant la transició. Les retallades seguien per a no deixar de ser competitius, tan competitius com els coreans.

I si era cert que la perillosa, carrinclona, suficient i ufana opinió publica “mesetaria” era un mur insuperable i lluitava amb l'actitud més calvinista dels mandataris d’aquí: gent perfecta on n'hi hagi, estaven tots units en l'objectiu, segons el qual calia que els de baix, tornessin a saber què és treballar i complir amb les obligacions i que es sabessin guanyar de debò l'accés a la salut i a l'educació. Per altra banda, tranquils!, tot això que passava era previst i contínua i convenientment tutelat des de l'altra banda de l'Atlàntic.