PUTA PER UN DIA

Sec en la foscor, a la llum d’unes espelmes. I és difícil explicar què és pitjor si la foscor interna o l’externa.
En Marcel va morir fa prop de tres anys; que sola em vaig sentir. Us ho imagineu?. No, no us hi escarrasseu. Tant el dolor com el plaer no n’hi ha prou amb imaginar-se’ls; tanmateix com el mal de queixal, se n’ha de fer experiència, cal viure’ls per saber de què ens parlen.
Ningú no et tocarà com ho feia ell; ningú no t’abraçarà quan dormis; ningú no t’entendrà com ell.
Fou l’època més infeliç de la meva vida. Em sentia deprimida i vella de debò, malgrat no ser-ne. De debò vol dir que em sentia vella per dintre. Em costà molt superar la pèrdua. La solitud em desolà. Les nits, els insomnis, sobretot, eren inacabables. Intentava contar-me alguna història, però totes les que em passaven pel cap eren avorridíssimes.
Llevat d’una que era més aviat per oblidar-se’n i quan més deprimida em sentia més difícil se’m feia desempallegar-me’n, era recorrent. Encara ara és el meu malson, el recordatori d’algunes de les bestieses que vaig fer per guarir les penes. En la matinada silent el món semblava inexistent però el record i les imatges, la meva, sobretot, eren allà persistents.
Em veig fullejant una revista, sense cap interès, tan sols per matar les hores feixugues; ni remotament podia preveure’n les conseqüències: Jo, o més aviat algú que no era jo, va fer la trucada; primer a un telèfon, hores més tard a la porta de l’apartament des d’on m’havien atès per telèfon.
Era en un edifici de luxe, amb la façana blanca, de l’avinguda Diagonal enllà. Reculo un pas preparada per tocar el dos, jo i les meves inesperades i roents intencions. Però ja era tard. S’obrí la porta i em vaig trobar en un gran i luxós saló, amb amplis finestrals i les cortines discretament corregudes; sofàs de tota mena farcits de coixins i dos gossos de mida natural, lluents, d’ulls brillants i falsos incrustats en unes cares inexpressives de porcellana. A part del luxe i del mal gust que ho envaeix tot aquelles dues figures és el que més recordaria en el futur; molt més que no pas l’amo de les criatures que se m’esborrà. Ho he entrellucat tot de passada.
Recordo els gossos i l’habitació petita, impersonal i des angelada on em va dur sense pèrdua de temps ni cap preàmbul. L’home anava al gra i no ho dissimulà.
No m’agradava gens ser allà, però l’instint em deia que no s’hi valia atabalar-se si volia sortir-ne il·lesa. Estava mig morta de por; de por i de vergonya però vaig haver de jugar les cartes que jo mateixa havia repartit, abandonada a aquell joc d’atzar. Ho vam fer de pressa, al llit de la minyona!.
Tensa, arraulida, gosaria dir que, de mica en mica havia recuperat la posició fetal, després que ell sortís del meu damunt, irat tot i haver-se buidat, decebut perquè, digué, que s’esperava una altra cosa. Potser li estranyà que no m’estirés com un cadàver, morta com em sentia.
La contenció em durà exactament fins arribar al carrer; vaig vomitar en el parterre de la vorera. Em quedo plantada en la foscor i la fredor de la nit enmig d’aquell bocí de la meva vida feta malbé; ploro abans de pujar al taxi.
En arribar a casa vaig contemplar el món, el meu món, des de la banyera, deixant en remull tot el que hi havia per treure i en diluí la història, fins sentir-me neta. Tot plegat s’esmunyí pel forat del desaigua i no en quedà ni rastre d’aquell malson. Dissortadament, però, reapareix de tant en tant, cada cop amb menys intensitat. Ara tinc més força per a foragitar-lo.
Per a foragitar-lo i assumir-lo alhora. El que havia considerat un malson, pel que tenia de transgressió, el contemplo ara des d’una altra perspectiva. Amb una mirada interior, més oberta al món, a les coses de la vida. He descobert que hi ha diferents maneres de sentir i he passat del pensament de la moral repressiva i subjecte al càstig, a la llibertat; he aprés a deslliurar-me de càrregues inútils i feixugues i del costum, tan generalitzat, de jutjar segons què, qui i com.
Malgrat haver estat aquella una experiència barroera, va ser un guany pel que fa al respecte, a la comprensió, a l’acceptació de la dona de la vida; va ser per a mi una resurrecció interior.
Amb tot, n’estic certa, seria una mala rèplica de la “Belle de jour”; el rol de puta fou solament d’un dia.