Punto Pelota: altaveu de la mediocritat

Un relat de: Societat Anònima
Si alguna cosa no acabo d’encaixar bé d’aquesta societat de la informació és la seva capacitat per donar altaveu a la mediocritat. El millor exemple és el programa de televisió Punto Pelota (curioses inicials per a un format d’Intereconomía).

Es tracta d’un talk show on, un cop abandonats verbs com parlar, enraonar, debatre o argumentar, el més important és cridar. En aquest sentit, no s’allunya massa d’altre formats.

D’altra banda, i potser m’equivoco, crec que té dos tipus d’espectadors. En primer lloc, aquells que es creuen el seu discurs marcadament promadridista (opino que els tertulians culés són massa educats per a un programa d’aquestes característiques i, en conseqüència, tenen totes les de perdre com a elements d’atracció d’audiència.). En segon lloc, i sobretot a Catalunya, es contempla aquest show televisiu com un programa d’humor. Tot i així, el principal problema per a un còmic professional és que el teu públic no rigui “amb” tu sinó “de” tu. I, malauradament, succeeix sovint amb algun dels personatges que figuren a la seva nòmina. I és que, sobretot, vull parlar de personatges. Jo no conec a les persones. No sé quina és la seva arquitectura ideològica en privat. Això sí, tinc una cosa clara: mai m’aniria de vacances amb algun d’ells.

El mitjà televisiu té una capacitat innata: la de construir personatges. Quan una persona visita freqüentment el nostre domicili a través de la petita pantalla i la seva presència està sustentada per un discurs més o menys marcat, és lògic que la persona acabi convertida en personatge. Per aquest motiu, el que diré a continuació no és cap crítica a la persona, és una crítica al personatge.

FREDERIC HERMEL.

El leit motiv d’aquest personatge televisiu és “FIN DE CICLO”. En una parenceria, tan patètica com erràtica, de la seva visionària incapacitat de predir la fi de cicle victoriós per aquest Barça de llegenda, el periodista francès el que realment ha provocat són enormes riallades de tot el barcelonisme. He arribat a la conclusió que aquest mantra és el producte d’una mena de resposta incondicional. Recordeu l’experiment del gos de Pávlov? Estic convençut que aquest “periolisto” l’únic fi de cicle que escolta és el procedent de l’anunci mensual de la seva dona (de ficció. No oblidem que parlo del personatge). És el moment en el qual, producte d’aquest reflex condicionat, comença a salivar pensant en les possibles derrotes del Barça. Algun dia encertarà. Llavors serà com aquells que es gasten cent euros en la Tòmbola i després publiciten el seu èxit per una nina de plàstic que en una botiga xinesa els hauria costat dos.

Per cert, sóc l’únic que creu que aquest paio o es pinta el bigoti amb Rotring o és que s’ha menjat alguna “cosa” caducada?

HUGO GATTI (EL LOCO GATTI).

És evident que aquest personatge recorda al científic boig de “Regreso al futuro”. Però, com a personatge, té dos trets característics. El primer és el caos anàrquic del seu cabell. Resulta lògic que l’espectador pensi que, qui es mostra incapaç d’ordenar els seus cabells, tampoc podrà ordenar les seves idees (sempre que no siguis l’Eduard Punset, és clar). El segon tret és la seva permanent sobreexcitació. Per la seva salut espero que l’únic que es fiqui pel nas sigui Vicks Vaporub.

El seu particular mantra és que Messi està sobrevalorat. Ha arribat a dir que el crack del Barça (tres pilotes d’or, no ho oblidem) seria suplent en un equip dels millors futbolistes. Però, com tots els personatges, aquest té un passat. Quan era un mediocre porter del Boca Juniors es va portar a casa nou golets del Camp Nou. Des de llavors, i com si fos un exsoldat de Vietnam, pateix un estrés postraumàtic. Un dia d’aquests la Lucía Etxebarria li convertirà en personatge per a una novel·la. Per cert, l’any 2004, en la seva columna d’opinió del diari AS, va assegurar que si el Real Madrid no guanyava la lliga “se pegaría un tiro en medio del Bernabeu”. Va ser l’any que la lliga la va guanyar el València. Conec alguns que li demanden la seva cita amb la història.

TOMÁS RONCERO.

El discurs d’aquest hooligan de la premsa és que el madridisme va inventar el món. A partir d’aquesta premissa bàsica construeix la seva retòrica. No crec que sigui necessari ser un gran analista cinematogràfic per afirmar que el personatge Roncero és un plagi d’un altre personatge: Torrente. Podríem dir que la seva permanència en pantalla com a personatge ha fet d’ell (no ho oblidem: en qualitat de personatge, que no de persona) Roncero: el brazo tonto del madridismo.

Histriònic, patètic, ploramiques, excessiu i amb uns arguments propis de la pitjor versió de Forrest Gump, aquest personatge és l’avantguarda ideològica del madridisme més caspós. Per sort, no tots els madridistes són com ell.

En resum, aquests personatges no guanyaran l’Emmy. Tanmateix, sóc conscient que tenen audiència. Sé que molts espectadors segueixen les seves evolucions creades pel demiürg televisiu. Això em permet reafirmar-me en la idea de que a Espanya la mediocritat segueix tenint un altaveu molt potent. L’avantatge d’aquest procés rau en la possibilitat, com apuntava abans, de que funcioni com a motor del riure.

Comentaris

  • Subscric cada una de les teves paraules...[Ofensiu]
    llamp! | 27-02-2012 | Valoració: 10


    ... i afegiria que PP (partit popular) i PP (punto pelota) són sinònims, alhora que Intereconomia és la televisió més fatxa de totes les hagudes i per haver. I es congratulen de ser-ho, els molt fatxendes i impresentables.

    Mediocritat a la tele? La Tele-brossa és el que més ven.





    espurnejant!