Pudor de sofre

L'Aleix Aixalà s'ajustà el nus de la corbata davant el mirall de l'ascensor després d'haver premut el botó del pàrquing. Es va adonar que aquells miralls tenien una funció de molta utilitat, la de permetre't ajustar-te la roba, allisar o donar més volum al teu cabell o fins i tot alinear qualsevol pèl de la cella una mica rebel. D'aquesta manera quan sorties al carrer lluïes impecable. Mentre esperava amb un cert nerviosisme l'arribada de l'ascensor al seu destí repassà mentalment l'agenda del dia. La tenia molt carregada. L'Aleix era un executiu agressiu amb addicció a la feina. Treballava hores i hores perquè no delegava en ningú, doncs no es fiava dels seus col·laboradors. Hi havia vegades que tornava a les dotze de la nit i la seva dona li pregava i suplicava que no s'ho prengués d'aquella manera. Quan l'ascensor passava pel segon pis va notar un fort dolor al pit i en el braç esquerre . Incrèdul, amb els ulls esbatanats , va caure desmanegat, amb el cos doblat degut a l'estretor de les parets i es quedà immòbil, amb la cara blanca, amb els ulls clavats en el llum del sostre, mentre l'ascensor baixava i baixava......

Quan li va tornar la consciència, l'ascensor s'havia aturat. No sabia quant temps havia passat: Segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos o anys. Notava una estranya serenor que havia experimentat poques vegades en la seva vida. S'incorporà i es notà extraordinàriament àgil. Atordit, es preguntava que li havia passat. Per la porta oberta entrava persistent la fortor característica del sofre. Sense temps per fer-se més preguntes, sobtadament i sense donar-li temps a reaccionar, varen entrar quatre o cinc nans ridículs vestits amb uns hàbits semblants als dels monjos. Amb la caputxa posada , el varen arrossegar, sense cap contemplació, cap a fora. Només va tenir temps a veure que els seus ulls eren de color vermell.

Ajagut a terra, desconcertat, encara no recuperat de la la sorpresa, es va trobar davant seu amb uns unglots de cavall. Alçant la vista, va veure que als peus li seguien unes cames peludes i més enlaire encara, aixecant molt més el cap veié un tors nu d'home i un cap bastant gros amb unes banyes prominents que li sortien de les temples. Mirant-lo de baix a dalt, encara que des de terra no era el millor lloc per medir-lo, li va calcular uns tres metres d'alçada. La visió a l'Aleix li va semblar grotesca després de l'ensurt gairebé continu en que es trobava des de l'aturada intemporal de l'ascensor.

- Mal vingut a l'infern - va dir aquell estrany gegant barreja d'home i animal amb veu
de tro, espantant encara més l'Aleix.

Llavors ho comprengué tot: El dolor al pit i en el braç esquerre, la davallada contínua de l'ascensor, la lleugeresa que sentia i que convertia els seus moviments en una mena de pel·lícula a cambra lenta. Curiosament, l'Aleix no va caure en la desesperació ni en el pànic per la transcendència dels fets i es va encarar, per dir-ho d'alguna manera ja que li passava més d'un metre, amb aquella mena de faune. Sense més consideracions li va engaltar:

- L'infern? Em pensava que no existia l'infern. Si fins i tot, em sembla que el Papa va declarar que no era un lloc físic...

- Home, un lloc físic no, però la imaginació de la gent fa que l'existència dels personatges de ficció i els llocs a on es desenvolupen les seves aventures sigui gairebé real... - va declarar amb total convenciment.

- Miri, podríem estar moltes hores discutint sobre un tema tan apassionant com aquest, però dona la casualitat que a dos quarts d'onze tinc una reunió important...que dic important, vital!! per a les possibilitats d'expansió de l'empresa, així que si no l'importa trucaré al tècnic de manteniment perquè vingui a arreglar urgentment l'ascensor...va tallar-lo mentre agafava el mòbil i marcava un número de telèfon.

El faune, íncub, súcub, sàtir o el que fos se'l va mirar amb aire rutinari i va sospirar profundament. Era un fet absolutament normal que els tot just traspassats mantinguessin encara alguna connexió amb el món que havien deixat. La vida és molt curta, va pensar i la gent s'hi arrapa amb totes les seves forces. Amb un to conciliador li va dir:

- Em sembla que no se'n fa el càrrec. Vostè esta mort. Mort!

- Però que diu ara! Per un dolor al pit... Però si d'aquests dolors fa molt de temps que en tinc jo!

- Però aquest ha estat una arrítmia fulminant. Res, no ha durat ni mig minut.

- Miri, no tinc temps per discutir. Porti'm immediatament amb el seu cap. Arreglaré aquest assumpte ara mateix...

- Escolti'm...- començava a perdre la paciència - cada dia la dinyen dues-centes mil persones en tot el món de les més diverses i variades maneres. A vostè li ha tocat un atac de cor. Consideri's afortunat. Altres pateixen molt més que vostè...

- Però jo, jo, no puc pas morir... Tinc quaranta-tres anys, tot just...

- I què vol, quedar-se per llavor? Què mes dona viure quaranta, com vuitanta, com cent anys. Comparat amb l'edat de l'univers per exemple, morir-se ara o d'aquí uns anys no té cap rellevància.

- Sí, però es tracta de la meva vida, sóc jo qui decideixo si és important o no viure uns quants anys més...

- Miri, deixem de discutir. Posi's en aquesta fila que li prendran les dades per fer l'ingrés.

Mentre parlaven, l'Aleix s'havia acostumat a aquella penombra gris marengo que al principi no deixava veure gran cosa, però ara que els seus ulls percebien molt més el que tenien al davant podia albirar un sostre de roca. Probablement es trobava en una gruta molt àmplia. Al fons es podia veure un tènue resplendor, que il·luminava amb prou feines el relleu de la cova.


Llavors veié tota aquella gent. El seu nombre era incalculable. Els seus ulls no podien abastar la quantitat de columnes de persones que formaven unes cues gairebé inacabables fins al final de la gruta, darrere la paret del qual, se sentien uns crits esgarrifosos.

- Perdoni, però tot això, totes aquestes disfresses, perquè vostè no deu pas mesurar el que sembla... I aquella mena de monjos estranys que m'ha arrossegat de mala manera fins aquí, tampoc deuen ésser reals, no? - preguntà burleta l'Aleix.

- Veu, en això té tota la raó. Jo sóc un saltimbanqui que vaig amb gambals. Visc en una casa okupada i em guanyo uns quants euros amb això. En som una bona colla aquí. De fet, aquesta només és l'entrada de l'infern i com que els de dalt han decretat un bloqueig econòmic i no arriben diners d'enlloc, els propietaris han decidit explotar-ho de cares al turisme. Si no fos per aquests ingressos no tindrien ni combustible per fer bullir les olles. Miri, veu aquell autocar? Està ple de jubilats. Cada dia n'arriben un munt. Però posi's en aquesta cua, si us plau. De seguida li faran el registre i podrà entrar.

De seguida? Portava dues hores avançant un pas cada cinc o deu minuts en aquella cua infernal (mai millor dit). El calor li amarava de suor el cos, La camisa se li arrapava com una segona pell. La humitat era sufocant. Veia alguns turistes japonesos que feien fotografies a les cues, agafant com a fons aquella paret immensa davant de la qual ja podia endevinar les finestretes pertinents. Ell mateix va ésser requerit per fer una instantània a dos orientals riallers.

Després d'una espera inacabable, pas a pas, movent-se, com els seus companys de cua, amb petites oscil·lacions laterals i en la qual va perdre absolutament la noció del temps arribà finalment al seu objectiu: Davant seu tenia: La finestra! La maleïda finestra que li donava l'accés a l'eternitat. No tenia cap por. Un cop a dintre pensava parlar amb el responsable i segur que arribarien a algun acord. Suposava que, a hores d'ara, ja estaven assabentats de la seva arribada,, llàstima que no s'hagués pogut estalviar la cua...

Davant seu una dona madura, amb ulleres de muntura superior negre, agafades amb una cinta de color blanc al coll i amb cara de no haver anat de ventre durant una setmana el va tornar a la realitat, demanant-li la documentació.

- La documentació? - repetí l'Aleix, que buscà immediatament la seva cartera, al principi calmosament, després amb una clara i profunda desesperació. Es palpava a tot arreu neguitosament, buscant butxaques allà on no n'hi havien. Al final es va rendir a l'evidència: No la portava. Però recordava clarament que l'havia agafat. O no!. Pot ésser se li havia caigut a l'ascensor en la seva baixada als inferns. Finalment amb veu nerviosa i sincopada va dir-li a la dona de la finestreta:

- Ho sento, no la porto. Em deu haver caigut a l'ascensor quan he tingut l'infart i després... Tot ha sigut tan ràpid....

- Si no porta la documentació haurà de posar-se a aquesta altra cua - la dona va assenyalar la de la dreta de l'Aleix - la dels "sense papers"

- Però escolti - va intentar suplicar l'executiu - no em poden fer aquesta putada. Diguin-li als de dintre que sóc l'Aleix Aixalà. Ells em coneixen. Podran treure'm d'aquest atzucac.

Davant la intransigència i la cara de pomes agres d'aquella dona l'Aleix va esclatar. Colpejà amb el puny amb força el mostrador i cridà fora de sí:

- Que algú em porti davant del que mana aquesta casa de putes!

La dona es va espantar i va fer un saltiró sobre la seva cadira. Va mirar cap a la seva dreta i darrere d'una espessa boira va sortir un personatge vestit com un dimoni dels pastorets. La diferència estava en que aquest no era un caganius si no un armari de dos metres d'alt que el va agafar pel coll de la camisa, se'l va emportar d'allà arrossegant-lo i el va llençar per terra sense contemplacions.
Es va aixecar lentament. Els integrants de les cues se'l miraven amb curiositat. Va mirar la d
els "sense papers". La boira provocada per la gran humitat impedia veure'n el final. Va començar a remuntar la cua caminant, cada vegada més de pressa. La gernació no semblava tenir final. Va començar a córrer. Només trobava gent, una darrera l'altre, subjectes anònims perdent-se al final en aquella boira espessa i enganxosa. Desesperat l'Aleix caigué de genolls, brut, amb la roba mig estripada, fet una verdadera pelleringa, va posar el cap contra el terra.....i plorà amargament.

Perquè l'infern... era la burocràcia.


------------------------------------------------------------



L'Aleix es despertà d'aquella becaina d'estiu amb la camisa xopa, com un drap de cuina després d'haver assecat tota la vaixella de la casa. Respirà amb dificultat tres o quatre vegades mentre recuperava la consciència de la realitat. Estava al menjador de casa del seu sogre, assegut al seu costat, amb la seva dona estirada en l'altre sofà posant-li les banyes amb Morfeu. La televisió estava encesa i repetien per enèsima vegada "Allò que el vent s'endugué". Justament en aquell moment passaven la famosa escena del "Juro que mai més tornaré a passar gana". L'Aleix, atuït per aquell intens resol que es colava per les persianes d'aquell pis d'estiu es va jurar a sí mateix que mai més tornaria a passar calor. Quan finalment, després de tres hores i mitja de pel·lícula i un temps similar de publicitat va poder parlar amb el seu sogre, que seguia el film amb la mateixa atenció que la primera vegada que l'havia vist, li va proposar que l'any següent sens falta, abans de l'estiu, havien d'instal·lar inexcusablement l'aire condicionat.