PSI-CAPS

La psicologia i la psiquiatria s’enfronten en un duel sense fi. La primera, vestida de metàfores i somnis desxifrats, habita soterranis d’arxius polsosos, on les ànimes es desmunten en mots. La segona, armada amb bisturís i receptaris, governa torres de formigó il·luminades per pantalles blaves, on els secrets del cervell es redueixen a fórmules químiques.

El conflicte és antic: mentre els psiquiatres claven etiquetes com làpides “depressió, esquizofrènia, trastorn...” els psicòlegs naveguen a la deriva en mars de traumes, intentant trobar sentit al caos sense recepta. Els pacients, captius en aquesta guerra, oscil·len entre pastilles que anestesien l’ànima i teràpies que obren ferides sense cicatritzar. La foscor s’alimenta de la dualitat: allò que un tracte de curar amb veu suau, l’altre ho silencia amb una injecció.

Critico l’arrogància d’ambdues: la psiquiatria, convertint l’ésser en un trencaclosques neurològic; la psicologia, romantitzant el dolor com si la paraula pogués salvar el que la carn clama. Totes dues fallen en veure que la lluita no és entre elles, sinó contra el buit que creixen els sistemes, on la cura es perd en burocràcies i teories incompletes. En el fons, són dos llenguatges fracassats per traduir el que mai no es podrà capturar: l’abisme que respira dins de l’ésser humà.




2025