Proteïna animal

¿Alguna vegada us heu preguntat com es fabriquen els pinsos compostos per a l'engreix dels animals de granja? No creureu que es fan amb trossos de carns selectes com ens diuen als anuncis de menjar per a gossos, si és que diuen la veritat. El procés és força més curiós. No voldria entrar en detalls tècnics però és necessària una petita explicació per a la introducció d'aquesta història.

En una factoria industrial de pinsos alimentaris s'acostuma a introduir la carn, o més ben dit els animals sencers, en un equip triturador on s'arriba a homogeneïtzar la matèria primera. Quan dic l'animal sencer, vull dir sencer; múscul, teixit adipós, tendrums, esquelet, pell, pèl, banyes, ungles, sistema nerviós... Com podeu imaginar no es fan servir bèsties ni massa petites, ni exemplars d'una qualitat apta per al consum humà més exigent. Normalment s'empra com a matèria inicial a vaques velles, prèviament sacrificades, o a caps de bestiar que ja no poden complir les seves funcions principals: criar o produir llet; això sí, amb totes les garanties de qualitat pertinents.

Un cop trinxadets, els animalons conformen una pasta transportable per canonades, havent-la fluïditzat a altes temperatures, composta bàsicament d'aigua, greix i proteïna. Al cap i a la fi, els pinsos són proteïna en gran part, des de la que hi ha en un bistec fins a la que hi ha a les ungles o als pèls. Per tal de separar l'aliment de la grasa es posa en contacte la massa amb Hexà, o algun altre dissolvent orgànic, que arrossega la matèria adiposa i que resulta fàcilment aïllable de la resta de la barreja. Aquest és un procés físic, a l'igual que la resta, ja que no altera les propietats químiques de cap dels components de l'animal triturat.

Quan es té cada cosa per una banda, la pasta s'asseca, es polvoritza, es barreja amb altres farines com ara de cereals o de farratges, amb additius i fins i tot olis vegetals i finalment es granula o es compacta en aquells cilindres que les bèsties estabulades ingereixen amb la mateixa ignorància amb la que endraparien herba fresca del prat, però amb molta més aportació proteica. Es tanca el cicle, els animals de granja mengen animals de granja. Per la seva banda l'Hexà i el lípid se separen mitjançant columnes d'extracció; l'hidrocarbur, després de ser purificat, es recicla un altre cop al procés i el greix es pot vendre per ser emprat e diferents indústries com la alimentària, la cosmètica o la dels detergent.

En Pep hi treballava en una d'aquestes plantes. Ell descarregava quilos i quilos d'animal al cap del dia i els col·locava a la cinta transportadora que els duia a la trituradora. Suportava estoicament la visió continuada de cadàvers desfilant cap a les fulles metàl·liques que els anaven fent miques, deixant-los irreconeixibles i preparant-los per a la metamorfosi final. S'hi va acabar acostumant i el fascinava ser testimoni del miracle de la transformació de la carn morta en proteïna animal. Fins i tot va arribar a estimar la ferum fastigosa que desprenia el procés. Els seus companys es van començar a preocupar en veure que volia estar més a prop de l'equip triturador, que li havia agafat el gust a aquella visió horrible. "En Ramírez és un sàdic" deien disfressant de rialles el seu amoïnament. L'operari Pep Ramírez cada cop passava més temps al final de la cinta transportadora gaudint de l'espectacle del "picadillo" càrnic, fins i tot havia canviat el seu torn de tarda pel de matinada, per viure més intensament aquell esdeveniment amb prou intimitat.

Tot apuntava a una simple excentricitat d'en Pep, però anava molt més enllà. El que semblava un tranquil treballador de l'empresa, feliçment casat, pare de dues criatures i propietari d'una caseta a una de les urbanitzacions properes al polígon industrial havia esdevingut quelcom encara més monstruós.

La gent estava consternada per les desaparicions de noies joves a les viles de l'entorn durant aquells mesos. Ho feien sempre de nit i no se'n tornava a saber res més. La policia no descartava cap hipòtesi, però la de l'assassinat anava perdent força ja que no s'havia trobat mai cap cadàver. A hores d'ara ja us deveu imaginar on anaven a parar.

El nostre protagonista les segrestava a la nit, en ple carrer, cada cop que en trobava una de sola. Les escanyava silenciosament, no s'hi recreava, donar mort no era la part que ell gaudia més de les seves atroces activitats. Cremava la roba i les pertinences de les seves víctimes a la barbacoa del jardí de casa seva, d'amagat de la seva família, i el que no s'ho havien menjat les flames ho llençava a un pou abandonat de la vora, ben fondo. No guardava res com a record, ell no es considerava un psicòpata de manual. Llavors arribava el moment de fer desaparèixer el cos. Al torn de nit, entrant a les dotze, amb la factoria quasi buida no li costava gens de col·locar a la cinta, entre vaca i vaca, a la xiqueta, despullada, freda i immòbil.

Xalava com un nen petit en veure com canviava de color la massa del trinxat, de més rogenc a més rosat, per acció de la carn humana. En Pep sabia que ja no quedava res més d'aquella noieta, ni tan sols els anàlisis posteriors del pinso revelaven cap canvi substancial en la seva composició. Si ja li semblava irònic que s'alimentés al bestiar amb un compost fet a partir de la proteïna d'altres animals de granja, encara li ho semblava més que ara s'anés a fer amb carn humana, carn de l'animal per al qual s'engreixen els caps de bestiar. Ara sí que es tancava el cicle.

No ho feia gaire sovint això de raptar jovenetes, deixava passar força temps d'una a l'altra. Acostumava a mantenir-se ben informat de tot el que feia referència a les desaparicions i el molt hipòcrita participava a les batudes que s'organitzaven i a les manifestacions de repulsa que es convocaven cada cop que n'hi havia una. Se'n va arribar a carregar cinc.

La cinquena víctima se li va resistir bastant. "M'ha esgarrapat! Aquest cop no ha estat tan fàcil!" cridava mentre conduïa neguitós cap a la feina, amb el portaequipatges del cotxe ben carregat. Arribava tres quarts d'hora tard, s'havia entretingut més del compte a acabar amb la vida de la noia i fer desaparèixer qualsevol cosa que l'incriminés i ara ja no actuava amb la fredor amb la que ho havia fet les altres vegades, ara era un sac de nervis. Ràpidament i procurant que no el veiés ningú es va canviar, va posar els cadàver a la cinta i es va disposar, ansiós, a contemplar el prodigi de la esmicolació. "Pep. Voldria parlar amb tu." va sentir que cridaven des de la llunyania.

Merda! Era el cap de planta! Què redimonis hi feia allà a aquelles hores? Era a punt d'arribar on ell per parlar-hi i de la trituradora encara en sobresortia un braç! Estava perdut. "Morta i tot encara em dones problemes!" no va poder reprimir pronunciar aquesta frase en veu alta mentre s'apropava de pressa cap a la trituradora i cometia la imprudència de voler empènyer l'extremitat de la xiqueta cap a dins. Quan una de les fulles li va enganxar la màniga de la bata ja era massa tard. El mecanisme feia més força que ell. En arribar el cap de planta va veure, esparverat, com en Ramírez desapareixia engolit per la màquina que ofegava els seus angoixants crits.

Es va ordenar parar els equips i, tot i que no hi havia pròpiament cos per aixecar, es va avisar a la policia i al jutge. La producció d'aquella nit es va fer incinerar. Hauria estat una abominació donar de menjar carn humana al bestiar.