Procrastinació virtuosa

Quan encara no feia ni mitja hora que havia obert els ulls per primer cop ja tenia la trajectòria i el destí ben definits; l’àvia havia entrat com un huracà a l’habitació de la clínica i sense dir res comprovà les manetes de l’infant, li comptà els dits, i en valorà la llargària. Aquest nen sí que servirà, afirmà amb vehemència i sense dissimular el menyspreu que sentia pel seu fill i alhora pare del nadó que havia nascut amb una sola mà. Serà un gran pianista, ja me n’ocuparé personalment que no es desviï del seu camí, reblà l’àvia amb veu autoritària i posat ferm i determinat. Ella no havia aconseguit l’objectiu de ser una virtuosa del piano per culpa de la guerra. El seu net triomfaria on ella fracassà, l’hi anava la vida.

El pianista es caragola una cigarreta i desitja que les proves de so del bateria durin el mínim possible. Mai no ha pogut sofrir el soroll repetitiu d’aquell munt de tambors i plats fent negres tota l’estona fins que el tècnic creu que ja sonen bé. Aspira la primera calada com si fos la darrera de la seva vida, tanca els ulls malgrat que sap que no ho hauria de fer i torna a veure, com cada cop que abaixa les parpelles, la cara de la seva àvia agonitzant asseguda a la butaca des d’on, cada setmana, l’examinava, corregia, criticava i l’enfonsava en el sorramoll de l’autoexigència inassolible. Podria haver trucat a emergències, podria haver-la ajudat, podria haver fet moltes coses, però no va fer res.

Després de l’enterrament marxà a viure a Londres i va fundar, amb uns companys de taverna, un grup de rock que els donava prou beneficis per viure còmodes i tranquils. Ell sabia que era bo, molt bo, i que un dia ho demostraria al món i tothom es vinclaria davant el seu talent innegable, també ho sabia, car tenia previst escriure la millor simfonia mai composta, la somiava cada nit. Algun dia s’hi posaria. Apaga la cigarreta amb la bota de pell, agafa el cilindre que sempre és damunt la taula i aspira la pols blanca amb delit.