La Sort del Mirall

Mite’l! Un altre cop és aquí. Tan primmirat, tan posat i tocat, tan pagat d’ell mateix. Tan Narcís. Cada dia s’hi passa un grapat d’hores davant meu contemplant-se. Es creu una estàtua d’un déu grec i quan pensa això, sempre somriu. La diferència és evident i li han fet palesa tan sovint que no li cal mesurar-se’l. Té el penis molt més gros que aquells déus amb el cos de proporcions vitrúviques. Cada matí quan surt de la dutxa repassa el rostre de simetria perfecte i de pell rosada i sana, cerca als porus qualsevol rastre d’imperfecció, qualsevol impuresa que l'enlletgeixi. S'observa el cos amb minuciositat i escrupolositat


Ja tornarà. I no trigarà ni cinc minuts. Sé per experiència que cada dia fa dos torns per emmirallar-se en mi. Un ara al matí. L’altre cap al vespre abans de sortir a buscar algú que l’admiri i es vulgui embriagar de la seva bellesa. Ja és aquí. Ve xop. Com sempre amb una tovallola lligada a la cintura i tot de gotes que li regalimen pel cos d’harmonia perfecta que tant li agrada de contemplar. Deixa caure la tovallola i el seu reflex l’hipnotitza uns segons durant els quals és incapaç ni de dir res ni de fer res. Només es mira amb admiració impúdica. I ho pot fer perquè té la Sort del Mirall. Nosaltres engrandim la bellesa dels que la posseeixen i ampliem la lletjor dels qui no la tenen, i en Narcís, com molts d’altres, té aquesta sort. I aquesta projecció que engrandeix virtuts i defectes la transmetem a través d’una xarxa de la qual els humans, a més de no poder detectar-la, en són còmplices involuntaris. Aprofitem els ulls humans per transferir les dades que alimentaran la base de dades del Moviment de Miralls Units i que es propagaran, cada vegada que algú es miri en un mirall, de manera exponencial per tot arreu. I així els humans, de mica en mica, només veuran allò que nosaltres vulguem que vegin.