Corre, corre, malparit

Bum, bum, bum.
Tam, tam, tam.
Ram rataplam, ram-ram rataplam.
Tatxam.

Ningú mai no sabria el bé que li feia picar tota la mena de tambors que tenia el davant. Fer-ho era la metadona que substituïa el desig, impossible de controlar, que l’havia perseguit gairebé des del néixer. Té gravat a la memòria el dia que el psiquiatre va recomanar als pares que fes molt d’esport i que toqués el tambor al grup de percussió local per tal de mantenir-lo cansat i desfogat. És un nen hiperactiu, deia el pare, i que no para quiet, afegia la mare. El Dr. Wrongmind tenia una teoria que no volia manifestar en aquell moment, temps hi hauria per explicar-los-la. Prou havien passat aquella família amb la desaparició dels peixos de l’aquari, amb l’ofegament del gat siamès de la senyora Fussy i la mort del gos del senyor Upset, enverinat. Més endavant les mascotes ja no l’interessarien gens, es dedicà, tal com deia ell, a la caça major.

Mentre colpeja el xarles recorda el dia que va conèixer la resta de la banda. Va entrar en un pub rònec dels afores d’Equaltown. Estava suat i molt excitat. Es va beure la pinta gairebé d’un glop. Havia corregut, com a mínim, cinc quilòmetres. Aquell cop li va anar de ben poc que no el veiessin. No comptava que hi hagués ningú més que la Katty corrent pel parc nou, però van aparèixer un parell d’adolescents amb ganes de fumar un flai i a punt van estar de veure’l, però en sentir sorolli per por a ser descoberts, van seguir corrent i cridant com si s’hagués d’acabar el món. A la Katty encara ara, després de deu anys, no l’havien sabut trobar. Colla d'inútils!

Mentre eren de gira tenia ben controlat el desig, això no obstant, de tornada a casa cercava la següent presa. Llavors recordava el seu veritable nom, i el de cada una de les víctimes que havien deixat de respirar mentre les escanyava, i corria fins que el fetge li sortia per la boca. I hauria volgut saltat penya-segat avall, però s’adormia al caire de l’abisme, plàcid com un infant.