En Juli i la lluna

En Juli es fica al llit i després del petó de bona nit dels pares, vol fer el que fa cada dia: encendre la llanterna que guarda al primer calaix de la tauleta de nit, i llegir els llibres que ha agafat en préstec de la biblioteca. S'endinsa tant en la lectura d'aquelles novel·les d'aventures, que cada nit acaba somiant que n'és el protagonista i que arriba a una illa deserta, que viatja en un submarí o que travessa l'africa en globus.
Avui s'adona que no té cap llibre que no hagi llegit i decideix esperar que els pares se'n vagin a dormir per sortir al jardí i cercar alguna aventura per viure. Potser hi troba follets que es passegen quan tothom dorm, o tal vegada bruixes que volen en graneres de palla mig esgavellades, o qui sap si es trobarà un pirata coix amb un lloro a l'espatlla. Obre la porta del menjador i veu la lluna radiant i propera. Mai no l'havia vist tan gran i lluent. Li fa la impressió que si fos una mica més alt, la podria tocar i que si encara ho fos una mica més, s'hi podria enfilar. Agafa una de les cadires del jardí i la posa sobra la taula i s'hi enfila. Aixeca el braç, es posa de puntetes i toca per primer cop la lluna. La lluna s'espanta, no s'esperava que cap humà s'atrevís a fer el que feia aquell marrec. Havia baixat per descansar una mica, que donar voltes i voltes a la terra cansa més del que ningú s'imagina. I ara aquell vailet vestit amb un pijama d'una peça de color groc l'estava destarotant. El nen li comença a parlar mentre es passeja damunt seu i observa amb curiositat famolenca totes les pedres i craters que dibuixen la pell de la lluna i, de cop i volta, li pregunta si sap llegir. La lluna es queda perplexa i admet que mai no n'ha tingut necessitat i que per això mai no n'ha après. En Juli li proposa un tracte, ell li ensenyarà a llegir a canvi que ella el porti a conèixer tots els llocs que apareguin als llibres que a partir d'ara llegiran junts. La lluna no sap dir-li que no.