L’escarràs espavilat

En David recorda amb precisió i exactitud cada un dels moments viscuts des que va decidir crear la banda. Encara ara és conscient d’en quin moment cada membre s’hi va incorporar i les baixes que hi va haver abans que no arribessin a la formació definitiva. Ho sap perquè ell i només ell els havia anat triant i rebutjant a mesura que apareixien a la seva vida. I ho tenia força fàcil, ell tenia l’únic pub obert en aquella zona de magatzems vells i mig abandonats. El barri s’havia convertit en refugi de músics i artistes de tota mena que cercaven l’èxit i la fortuna que els allunyés de tota aquella grisor acumulada de brutícia sobre la sutzesa de les fàbriques que havien dut la riquesa d’uns quants i la derrota i la posterior resignació de molts quan, anys més tard, van tancar.
També sap el què li ha costat aprendre a tocar la guitarra, les hores invertides a treure exactament els rifs de guitarra de cada grup que descobria. Encara ara, per poder tocar amb tota aquella colla de genis, hi dedica hores i hores a practicar, mànec amunt i avall, fent digitacions, escales i acords amb la mà esquerra. Amb la dreta fa puntejos i ritmes, amb la mà i amb la pua. De pues en té de totes les mides, gruixos i formes i no para tranquil fins que no troba la combinació, que més li agrada, entre les diferents pues, calibres de cordes i les guitarres de tota mena que té a casa seva.

És el més discret dels The Magnificent Seven i també el més feiner, però té dues aficions preferides: fer fotos i vídeos compromesos dels seus companys de grup i portar un diari minuciosament documentat de tots i cadascun dels excessos, vicis i delictes, o més ben dit, possibles delictes de tota aquella colla de genis que si no el menystenen és perquè havien descobert aquestes activitats que el tenen tot el dia atrafegat.