Polseguera mental de matinada

Merda de ciutat. Merda de tot. Per què vaig néixer.La foscor se m'ha menjat. Esperoeternament una oportunitat. Però no ve. I les que vénen, encara que siguin per ajudar, em compliquen la vida. Vull tenir un grup, triomfar i enviar-ho tot a la merda. La veritat no s'expressa ben bé així, però jo ja sé el que em dic. Vaig i vinc de l'hospital dilluns, dimecres i divendres. He tingut una oferta de treball. Tinc molta por de que no m'acceptin. És un treball especial per discapacitats ( jo tinc esquizofrènia ). Estic escoltant Fito i també Extremoduro. Són gairebé les dotze. Ara que escric em sento millor. Estic al paradís. Molta part del problema és la situació jo-gent. No és que odïi la humanitat; potser a vegades ho dic, però és que realment em costa molt d'estimar. Coses de la vida. Coses cruels. Tinc la sensació de que els éssers més propers a mi fan les coses per quedar bé. Almenys a mi m'arriben aquestes vibracions. Que es congeli la Terra. O que es cremi. No, jo no és que ho vulgui. Però què es pot dir. Viure el present. Amb aquesta ansietat és impossible. Tinc molts espasmes, per alguna medicació que m'estan donant. Però tenint en compte que van començar al Setembre i som en plè Desembre no se'm pot demanar paciència. Quan vaig pel carrer tinc molts moviments espasmòdics, continus, des que surto de casa fins que hi torno a ser. Em sento súperobservat.
Ara escolto reagge. No sé quin collons de grup. Si que m'agrada, però no sé quin collons de grup és. El món està fet una merda. Quan estic psicòtic, això em fa perdre les poques esperances que tinc d'estar bé. La gent em diu: -Tranquil, home, que tothom té problemes! I una merda. Jo tinc un problemón. Ara sona la Julieta Venegas. He posat la carpeta de música del meu ordinador. Fa un o dos dies que el tinc, no ho recordo bé. Me'l va montar l'Alan, el nòvio de la meva germana. Sóc amic seu des dels catorze anys, i ara en tinc vint-i-nou. Ara sona la Britney Spears. Ja m'hauria agradat tenir la seva sort. Suposant que hagi tingut sort. Encara que jo enfocaria la vida d'una manera molt diferent a a la d'ella. Però si, m'agradaria tenir molts diners i que la gent escoltés el que dic a la meva manera. M'agradaria treu-re'm el carnet i comprar-me un pedazo de cotxe. Pot sonar a materialisme degradant, però, per què no? Estic molt tancat en el meu món, potser per això penso molt en els diners I en el que podria fer amb ells. Ara sona el Sergio Makaroff, em sembla que s'escriu així.
Encara estic esperant que em dónin una plaça a l'escola d'adults, per fer l'accés a la universitat, lletres. M'agradaria fer filologia catalana, però vist l'estrés i els horaris que m'ofereixen, ho vull fer des de casa, o sigui a distància.
Fa anys que no quedo amb una noia. He estat a punt, però, per exemple, l'ultima m'ho va posar tan difícil que ho vaig deixar estar.
Vull millorar, estar bé. Ara torna a sonar reagge i tampoc sé quin collons de grup és. I tampoc sé el què collons escriure, i em fot perquè em sento bé fent-ho. Això de relats en català està bé, ho pots comunicar, ja és molt. A veure si arriben l'Alan i la meva germana Núria. No sé per què, doncs ells van a la seva bola, són com una bombolla de sabó eterna on mai veus què hi ha a dins. A veure quina cançó ve. Em sembla que són Los Secretos. Si, si que ho són. Li agraden molt al meu germà. No sé com es pot estar tot el dia pendent dels esports. Ara està amb els amics veient el Barça, que ja deu haver acabat. Me la sua el resultat. A vegades m'agrada que perdi per portar la contrària, ara me la sua, és quelcom mancat de sentit. I tota la l'emoció que la gent hi posa! Algú ho entén? Hi ha qui diu que el futbol és l'opi del poble, doncs jo crec que l'opi del poble és el propi poble. Però quin poble? Masses cel.lulars que caminen pel carrer sense donar un sentit a la vida, això és el que opino jo.
Sona reagge altre cop. I altre cop no sé quin collons de grup és. Potser és el Laurel Aitken. Però què sé jo, d'aquest tiu? No sé ni si és jamaicà. Ara Reinciedentes. Ja poden anar reincidint, el que fan de veritat és omplir-se de diners. No els culpo. Tothom ho fa. La hipocresia és la primera norma necessària d'aquesta societat. Em sembla que la cançó es diu "Revolución", estic al llit i no penso acostar-me a la pantalla per averiguar-ho. Molta revolució, però com diuen ells en aquesta cançó: "¿Dónde està?". Ara el kiko Veneno, vaig a pujar el volum.
No trobo la manera d'explicar el què em passa. Potser no conec les paraules per descriure-ho. No parlo només de la malaltia, sinó del meu passat i del que això suposa en el meu present.
La meva germana i l'Alan han anat al cine a veure Rec, m'han dit que és de terror. M'han dit d'anar amb ells, però no puc pels espasmes. No em podria estar allà assegut més de deu minuts, i això ja em costaria molt. L'altre dia em vaig fer soci d'un vídeoclub que hi ha a dos carrers d'aquí, on visc. Ahir vaig anar a llogar la primera pel.lícula, avui l'he tornada. No va estar malament, però no va ser res de l'altre món, ni molt menys. Sabria fer una pel.lícula, jo? Em sembla que faria tornar boja la gent que treballés amb mi. Ara sona Kortatu. Em porta algun record de la meva adolescència, ens agradava això, La Polla, Eskorbuto, etc. Ens divertíem, ens emborratxàvem, ens fotíem tripis. Aquests últims em van crucificar. Vaig passar un any terrible a Sant Boi i tres anys fotudament fotuts en una masia de salut mental de Sant Vicenç dels Horts, on només et deixàven obeïr ordres. Amb això està tot dit. Al final vaig aconseguir treballar i amb penes i esforços vaig tornar a Sabadell, la meva ciutat.
Ja han arribat l'Alan i la Núria. I ara, tristor, depressió. Sempre em passa. Jo vull anar a currar, collons! Almenys així no em tractaran de vago. Perquè ho fan. Ningú s'adona del que és aquesta malaltia, del que és arrossegar-la cada dia. Porto deu anys. Més o menys, des dels vint. No sóc capaç d'agafar un llibre i llegir-me'l de punta a punta sense que, amb molt poques pàgines, tingui ganes d'agafar-ne un altre. Em faig un liu, em perdo. Llavors, la literatura, les descripcions, les idees, etc., d'un llibre se me'n van. Ara tinc esperança en una psicòloga que m'han posat. Ja em va fer la primera visita, d'aquí poc ve la segona. Em fa bona espina, però haig de tenir paciència, i com he dit més amunt, no suporto haver de tenir paciència. Em vaig a prendre la refotuda medicació de la nit.
Apart de la medicació, he engolit un potet d'olives. M'agafen petits i grans atacs de gana.
He tornat a anar i venir de la cuina perquè he recordat que hi havia xocolata, feia molt temps que el meu pare no en comprava.
I ara sobre què escric? No en tinc ni idea. Sona "Bona nit", d'Els Pets. Jo ja m'adormiré amb la medicació, que en part també serveix per a això. Sento com si el Lluís Gavaldà em cantés a mi, encara que jo no sigui una noia. Quina cançó més tendra.
Ara he triat unes quantes cançons més. Em trobo una mica desconcertat. Tinc una crisi existencial bastant forta. Em ve i se'n va sense que jo mai la pugui dominar. Kiko Veneno. "Palabras para Julia".
Ara sona una cançó que no sé de qui és ni qui la canta, però em recorda quan jo treballava a l'impremta del meu avi als setze anys, quan a la ràdio la posaven més accelerada. No sé de què parla perquè tinc un nivell d'anglès que no hi arriba, però parla d'una cosa així com un món molt bonic, com ho seria, de bonic. "Sota una estrella", de Sopa de Cabra. Aquesta cançó l'escoltava jo quan tenia dotze anys, i m'encantava. Els meus pares estaven separats, em sembla, quan va sortir el "Ben endins". I aquell disc va ser com un miracle per a mi. Vaig anar al mític concert del Palau Sant Jordi amb la meva mare. Llàstima que no em coneixia les cançons de Sau, Els Pets i Sangtraït. Al següent any ja me les coneixia. Però per a mi tot aquell boom del rock català va començar amb Sopa de Cabra. Vaig fer un playback de "L'Empordà" a l'escola, als onze anys, però ningú ho coneixia i la gent no va reaccionar. El boom va començar amb el concert del Sant Jordi. Després es deia que Sopa de Cabra eren uns fatxes, en algun concert els hi van tirar pedres i tot. Jo era molt dòcil i molt tímid, i això va suposar que fes cas als meus amics i, encara que no ho pensava, deia que ja no m'agradava Sopa de Cabra. Llavors tenia tretze anys. Un cop començat l'institut, em feia ràbia com m'havia deixat portar i quan va sortir el "Mundo Infierno" me'l vaig anar a comprar. El "Mundo Infierno"era íntegrament en castellà, i jo ho sabia. Color Humano. Això va ser força més tard, cap als disset-divuit anys. Ho posaven molt a la Sala d'Espera, que era on anàvem amb la penya els caps de setmana, tots borratxos. Llavors estava de moda lluitar per alguna causa. No crec que nosaltres ens ho arribéssim a plantejar. Érem simplement uns gamberros. Estava molt de moda per a cada persona dir que era anarquista, i, no tant, però també comunista. Després hi havien els nazis. Quan jo anava pel carrer, no sabia què pensar. Malgrat la tranquil.litat dels carrers de Sabadell, hi havia gent jove que s'odiava o que simplement tenia ganes de violència. Era sobretot pels llocs on anaves i per com anaves vestit. L'adolescència. Tot allò va quedar en un buit. El temps ha passat i la gent s'ha emancipat, ténen altres problemes.
Jo no li trobo gaire el sentit a sortir a prendre alguna cosa amb els amics. Trobo que falta alguna cosa. Però fa molt de temps que em tanco molt a casa, i no sé si hauria de fer4 un pensament. A més, em sento molt sol. A vegades, moltes, massa. I el dilema de trobar una parella. No és que jo cregui en aquest tipus d'amor que des de fa tant temps està instaurat a Occident, el de la parella, però és pràcticament impossible canviar-ho. I no vull dir que jo ho vulgui tot per a mi, ni molt menys, però tot està establert d'una manera que sembla que aquest tipus d'amor sigui una obligació.
"No n'hi ha prou amb ser català". Jo, quan l'escoltava, no sabia què era l'ska.
Va haver de passar una mica de temps, per exemple quan vaig descobrir Kortatu, que ja no existien, perquè llavors ja hi havia Negu Gorriak. Reincidentes:"Grana y oro". Els toros. Típic debat de televisió, o discussió entre polítics. No sé per què costa tant, que es deixi matar els toros d'aquesta manera. Una altra de Reincidentes que parla sobre la immigració, amb la música de "Somebody put something in my drink", de Ramones. Descriure l'espectacle dramàtic del món on vivim. Em pregunto si això canvia les coses, més aviat em decanto per no creure-ho. Jo crec que la majoria de gent que lluita per causes nobles, ho fa per diversió. No crec, ni molt menys, que a la gent li agradi sacrificar-se. Amb tot el respecte, però som humans. No dic que siguem tots iguals, vull dir que lluitem més aviat per a nosaltres mateixos.