Cercador
PLUJA SECA
Un relat de: MariaM- Compartir:
He estat uns dies absent i ara em miro el jardí, amb certa indiferència. Miro, també, el cel ennuvolat. Diuen que no plou des què vaig marxar, fa uns dies, just abans que arribés la tardor. Altres vegades el jardí em somriu; el seu somriure és de color verd. El verd brilla més que en ple estiu, alleugerit dels potents raigs de sol. M’ho miro tot plegat. Mentre, me n’adono de la diferència; és molt subtil i, tan sols jo, la puc veure, la diferència. La diferència, ho sé, radica entre mirar i contemplar. Quan estic bé, contemplo; quan estic en moments de sequera, miro.
M’avinc molt amb les plantes i les flors, podria dir sen se errar, que hi ha una sintonia entre nosaltres. Ho percep el meu cor, el meu dedins.
Durant l’estiu he programat el rec automàtic pel conjunt de la gespa i arbustos. M’he reservat les plantes i testos florits, per alimentar-les directament amb un tracte més personal, i d’una en una, donant a cada qual el que necessitava. Certament, els humans no som pas tan diferents d’aquest altre reina.
Per això, sovint, quan no em sento en pau amb mi mateixa, entenc el llenguatge de les meves plantes, eixutes, mig seques, sense una gota d’aigua. Tenen set d’aigua i de les meves converses, potser.
Si algú, en aquets moments de sequera, pogués penetrar en el meu interior, sabria de què parlo. Veuria la foscor que m’envaeix; les llàgrimes pesants que no suren, s’aturen en la penombra i fan mal.
Els núvols han ennegrit el cel i totes esperem que plogui; que ploguin el que necessitem, just això, en la mesura que calgui.
Finalment, va ploure. Sense soroll ni estralls.
Aquest matí he contemplat altra vegada el jardí; m’ha sorprès veure la gespa sense una gota d’aigua. Ni tan sols el rou de la rosada.
Anit vaig poder parlar amb les persones amb qui havia discutit; havíem tingut un canvi d’opinions no coincidents...Es va aclarir el malentès i ara em sento millor.
La llum de la tardor, té quelcom que la fa especial i apaivaga els neguits. He preguntat per la pluja d’ahir. Em diuen que ho he somiat. La conversa serena i positiva amb la gent que havia malparlat, també?
M’avinc molt amb les plantes i les flors, podria dir sen se errar, que hi ha una sintonia entre nosaltres. Ho percep el meu cor, el meu dedins.
Durant l’estiu he programat el rec automàtic pel conjunt de la gespa i arbustos. M’he reservat les plantes i testos florits, per alimentar-les directament amb un tracte més personal, i d’una en una, donant a cada qual el que necessitava. Certament, els humans no som pas tan diferents d’aquest altre reina.
Per això, sovint, quan no em sento en pau amb mi mateixa, entenc el llenguatge de les meves plantes, eixutes, mig seques, sense una gota d’aigua. Tenen set d’aigua i de les meves converses, potser.
Si algú, en aquets moments de sequera, pogués penetrar en el meu interior, sabria de què parlo. Veuria la foscor que m’envaeix; les llàgrimes pesants que no suren, s’aturen en la penombra i fan mal.
Els núvols han ennegrit el cel i totes esperem que plogui; que ploguin el que necessitem, just això, en la mesura que calgui.
Finalment, va ploure. Sense soroll ni estralls.
Aquest matí he contemplat altra vegada el jardí; m’ha sorprès veure la gespa sense una gota d’aigua. Ni tan sols el rou de la rosada.
Anit vaig poder parlar amb les persones amb qui havia discutit; havíem tingut un canvi d’opinions no coincidents...Es va aclarir el malentès i ara em sento millor.
La llum de la tardor, té quelcom que la fa especial i apaivaga els neguits. He preguntat per la pluja d’ahir. Em diuen que ho he somiat. La conversa serena i positiva amb la gent que havia malparlat, també?