Pluja de sang

La pluja es deixava caure per sobre les façanes dels antics edificis d’aquella remota ciutat. Ja feia un bon temps que l’esperava, però mai no hi acudia. Ell, sempre amb el paraigüa en mà, només l’esperava els dies que el cel es dignava a fer-li aquell regal.Però mai no hi acudia, i ell esperava sense ànims d’obtenir resposta més que el buit que s’omplia amb aquelles suaus gotes que un dia van ser de sang, de mort.

Quan ella hi era el cel era més nítid i l’aire més pur. La seva absència no li havia provocat llàgrimes, portava ja cinc anys sense ella, però la intensitat d’aquella relació mai no es perdria pels condemnats camins de la memòria.

Recordava la seva calidesa. No eren joves quan es varen conèixer però una certa innocència sempre els havia acompanyat. Un amor de vellesa, el més bell de tots. Parlaven dels temps de guerra i de les seves respectives famílies. Un germà d’ella havia mort de fam quan era un nadó i ell tenia un padrí milicià. Ploraven i somreien recordant i imaginant un frustrat passat sense la mútua presència.

Ara allarga el braç, toca la paret, sent la seva fortalesa. Poc més de les sis de la tarda, hora en que la fatalitat l’atrapà en l’escepticisme en que vivia... Un cotxe la matà i ell no plorà. Veié com la mataven i la seva sang per sobre de la carretera relliscant amb les gotes d’aigua.

I ell ja no sortia de casa si no era per buscar la mort. Volia morir com el seu amor, sense buscar-ho, inconscient, provocant el perill de manera sigilosa, un dia plujós, creuant el carrer i esperant un cotxe negre, negre de mort.