De mi

Marta! Quant de temps! Feia molt que no et llegia! M’ha fet molta il·lusió veure que segueixes amb aquesta intensitat!!!

Sort de les lletres que ens ajuden a desfogar-nos, a volar i a ser lliures malgrat el dia a dia ens vulgui encadenar. El que és dolent no és per sempre i la felicitat es troba. Molts i molts ànims! Que la joventut és la que ha de crear els nous fonaments de la vida.

Una abraçada molt gran

Francesc E

I això cal, i molt. Som sers sencers. Ens cal, sí, la connexió amb els altres, per allò de ser humans i socials i gregaris i blablablà.
En la solitud ens reconeixem, ens acceptem, ens abracem i ens tustem perquè apareix el jo-sargento, el jo-mama i el jo-nena petita, i tants més. El jo-persona-que-creix-i-entén-i-entoma és el que alhora es gaudeix i pateix. No hi ha volta de fulla sinó és a través de l'actitud. Som com el temps metereològic: hi ha dies, hi ha temperatures....però és que sinó...seria aborrit. Fer-nos complexos és....buuuuffff...per què ens han donat la combinació cervell-ànima?????

Endavant!
Mena

La vida són les preguntes que tu et fas. No et preocupis, pren-te la vida amb calma i no vulguis córrer. Tens un potencial literari brutal i això és fantàstic! Davant de qualsevol dubte, escriu, escriu i no paris d'escriure! Segur que després de fer-ho et trobaràs millor. Una abraçada.

Aleix