Platja

L'oratge li acariciava lleument el rostre, i ell, amb els ulls clucs, es dedicava simplement a fruir del moment i a intentar no pensar en res.
Estava assegut damunt la sorra calenta, amb les cames agafades i els genolls ben aprop del pit. Les onades anaven i venien, al igual que les seves sensacions en aquell moment. De fons, els crits de les gavines li recordaven que no estava sol. Sempre li havia agradat aquella platja, però mai havia tingut prou temps per poder-s'hi asseure tranquilament per gaudir-ne.
De fet, avui el dia estava bastant ennuvolat, però allò li era igual, no l'impedia gaudir de la lleugera fressa del mar.

Avui havia estat un dia molt dur i ell estava passant una mala època. Des de feia una temporada, no li trobava cap sentit al que estava fent. Al principi, ja feia molts anys, sí que n'hi trobava. Sabia que feia el que volia fer, la seva actitud es corresponia amb les seves creences. Ja des de petit, a casa seva l'havien alliçonat sobre el que hauria de fer de gran. Ja se sap, créixer implicava ser madur, assumir responsabilitats, a vegades també fer coses que no es volen fer, etc., etc. I llavors, ell desitjava amb tot el seu cor això mateix, fer-se gran per demostrar-li al mon de què estava fet i quina mena de persona era.

La seva infantesa havia estat normal. Havia estat modestament feliç, tot i que encara recordava aquells dos germans, ambdós més grans que ell, que vivien a la casa del costat, i que constantment es posaven amb ell. Mentre allò va durar, li van fer passar un molt mal tràngol. De fet, en aquella època ja havia conegut que era odiar, però es clar, un infant encara no és conscient del que sent. Podria haver arribat a fer una autèntica bestiesa amb aquells dos brètols, però el mestre l'havia alliçonat sobre la importància d'estimar els demés. Ell no s'ho va creure gaire això, però sortosament tot es va acabar quan la família d'aquells dos van anar a viure a un altre indret, així ell no va haver de fer res i la ràbia es va acabar per sí sola.

La adolescència sí que havia estat molt bona. Havia perdut el nord (com tothom en aquesta edat), s'havia anat desfent mica en mica de les restes de la infantes, i també havia conegut l'amor (bé, al menys això pensava llavors) en els braços d'aquella pèl-roja amb la qual havien compartit uns quants anys de pupitre i moltes coses més......

Tots aquest records li venien ara al cap i ell es preguntava el perquè. Ni que estigués en un moment molt crucial de la seva vida. Perquè no ho estava pas. L'únic que li succeïa era que es sentia perdut. Ni les paraules dels amics, en altres temps tan reconfortants i càlides, li produïen ara aquest efecte, aquesta escalfor. Ja no hi trobava la comprensió d'abans. I no és que ara l'aconsellessin de manera freda o fins i tot diferent, no. El que passa és que ell ara no volia escoltar a ningú. Només volia que el deixessin en pau. Volia estar sol. De fet, ja havia tingut en el passat altres feines, altres tasques que també l'havien desagradat, com la que li tocava fer ara. El que passa és que ara era diferent. No podia deixar-ho estar així com així. Què en diria la seva família d'ell? Ells, que sempre havien estat tan orgullosos de tenir un fill ben col.locat i amb un futur tan prometedor. No pas com son germà, un bala perduda sense ofici ni benefici que Deu sabria a hores d'ara on deuria ser i a qui deuria estar entabanant........

Ara, els seus pensaments van canviar de direcció i van centrar-se en la societat que l'envoltava. I si no funcionés de manera correcta? D'acord que el món no és un lloc perfecte, però fins ara tampoc li semblava un lloc tan dolent per viure-hi.
Que la societat estava mal muntada, això ja li havia passat pel cap feia temps. Que algunes coses estaven fetes amb els peus, també. No podia ser, eren masses problemes sense resoldre. Que si la educació del jovent no és la correcta, que si les feines son molt monòtones, que si la gran dificultat per guanyar diners i per poder menjar sempre està present, que si costa trobar a on viure, que si s'arracona a la gent gran en qualsevol lloc, que si els poderosos sempre fan el que volen i s'aprofiten dels pobres... I ja no diguem dels amics. Que si els veritables costen molt de trobar i poc de perdre, que a vegades un petit malentès pot arruïnar una relació excel.lent amb una altra persona, que si costa molt trobar l'amor per molt que un s'escarrassi buscant-lo, etc., etc.

"Verge Santa" - es va dir a sí mateix - "I si un no pot estar segur dels seus propis pensaments, de què en pot estar?" I la pregunta se la enduien les onades però no li tornaven pas la resposta.
Es va concentrar altra cop en la remor del mar, per tal de no seguir el fil dels seus pensaments, que cada cop el neguitejaven més. Va tancar els ulls i va ensumar fort, intentant que la salinitat de l'ambient li entrés ben a dins i el netegés de dalt a baix.

De sobte, va sentir el soroll que estaven fent els seus companys, no gaire lluny d'allí. Fins ara no els havia sentit pas. O bé havia estat molt distret amb els seus pensaments o bé ells no n'havien fet pas gaire de renou, encara que sabia que aquesta última possibilitat era molt difícil, perquè ells eren sorollosos de mena.

No volia tornar un altre cop allí. Quin sentit tenia? Però, d'altra banda, quina opció li quedava si no ho feia? Fugir corrents i no tornar mai més? Tard o d'hora l'acabarien trobant, a no ser que s'amagués sota una pedra. I a més, com justificaria la seva acció? La vergonya seria tal que no podria suportar-ho. O potser seria una bona idea caminar cap al mar i deixar que les blaves aigües se'l anessin empassant poc a poc? Si, potser això seria un final molt romàntic i literari, però alhora molt irreal i, sincerament, tampoc tenia ganes de morir, ara mateix.

S'anava resignant, mica en mica, que hauria de tornar a la seva tasca i, tot i que alguna cosa dintre seu li deia que no ho fes, també entenia que, ara per ara, no tenia escapatòria.
Així doncs, va intentar treure's el desencís del damunt (no ho va aconseguir) i, desfent la seva postura, va aixecar-se a poc a poc. Li va costar perquè tenia les cames una mica adormides, però finalment es va posar dempeus. Va girar sobre ell mateix i va mirar cap als seus companys, totalment absorts en les seves activitats i sense prestar cap mena d'atenció a cap cosa més.
Va fer una última mirada amunt, cap al cel, i va deixar un sospir, intentant que amb l'aire que expulsava marxessin també els seus dubtes i el seu malestar.

Es va atansar cap a la gent que allí hi havia lentament, arrossegant els peus sobre la groga sorra a on, a mesura que s'acostava, hi anaven apareixent vermelles taques de sang, cada cop més grans. De sobte, quan estava prou lluny de la intensa activitat que hi havia en aquella platja i també prou lluny de la ja anyorada calma que respirava feia una estona a prop de l'aigua, va girar el cap per comprovar si la seva montura seguia allà. Efectivament, el cavall allà seguia, exactament a on l'havia deixat feia una estona, a uns escassos deu metres d'allí. No estava lligat enlloc, era ben lliure de marxar cap a on vulgues, de seguir el seu camí. Però no ho havia fet. Probablement estigués tant cansat de tot com ell. Cansat, avorrit i fastiguejat. Al menys això li deien els seus ulls. O potser és que hi veia el seu propi reflex? El cavall li va deixar anar una mirada ben trista i interrogativa, com si busqués respostes, preguntant-li el perquè de tot plegat, però aquestes respostes ell no les tenia ni per a ell mateix.

Va apartar la mirada de l'animal i va seguir caminant.
De sobte, estant ja molt a prop dels demés, va desembeinar l'espasa que li penjava de la cintura, va pitjar fort el puny que la subjectava i, amb l'altre ma, va abaixar-se la visera del casc.
La sang va tornar a córrer ara per les seves venes i les idees de mort i destrucció van tornar a aparèixer dins el seu cap. Una vegada més.
No, no era gens fàcil haver de matar a d'altres persones, encara que fos en nom de Deu. O al menys això li havien dit. I al principi s'ho creia, però ara li semblava sinistrament estrany que el mateix Deu que li semblava que estava al darrera del mar que fins fa poc li havia acariciat l'ànima, al darrera de la sorra que li escalfava el cos i al darrera del cel que tot ho contemplava indiferent, fos el mateix Deu que li demanava acabar amb la vida d'altres persones, encara que fossin d'una rassa diferent i que, fins i tot, no creguessin en el mateix Deu Totpoderós que ell.
Però es deia, s'intentava convèncer, que havia arribat ja tan lluny amb tantes batalles i tanta sang vessada, tants morts, que la seva ànima ja estava perduda i que no la podria salvar per moltes misses que anés, per molts parenostres que resés.
Així que, un cop més, en aquell any de Nostre Senyor del 1192, el guerrer va aixecar l'espasa en alt i va començar a córrer cap a la sagnant batalla mentre deixava anar un crit esfereïdor, que trencava en dues meitats la bellesa d'aquell indret natural i també la seva ànima.