Matinada a la cala (culpa)

...i allí em trobava jo, rodejat per la meva pròpia nuesa, agenollat a terra amb el cos amarat de suor, palplantat en el penya-segat que donava a la cala. La meva respiració agitada i el constant bombeig de la sang al cor em marejaven. Des d'allí, veia a baix de tot les onades anar i venir de manera rítmica, pràcticament musical, mentre l'oratge de primera hora del matí m'acaronava el rostre. La nit havia estat molt dura, i ara, tot plegat era com un poema absurd, com quelcom irreal i màgic i ridícul al mateix temps. Jo no sabia pas perquè ella ja no hi era, només sabia que la meva vida havia esdevingut un munt de deixalles. Havia marxat en el pitjor moment, just quan més la necessitava. Sé que tots dos haguéssim pogut tirar endavant qualsevol cosa, això també. Sé que els dos junts haguéssim vençut. Però ara ella ja no hi era i jo estava sol. Potser era que les meves idees eren antiquades, o potser la meva pròpia intolerància m'emboirava la vista i em feia pensar aquestes coses, no ho sé, però sí que sabia que la volia tenir al meu costat un cop més, encara que fos per darrera vegada. Ara ja sabia que jo sol no podia fer res, que només em restava esperar allò inevitable. I de sobte, quan ja començava a creure que tot plegat era un somni, sorgí altra vegada el llop del bosc que tenia al darrera. I un cop més vaig aixecar-me, disposat a continuar la lluita per la meva vida, mentre acariciava el rostre d'ella, que restava estesa al meu costat, per darrer cop...