L'amor de la seva vida

En Joan es passejava pel 17è pis del Palau del Desitjos buscant l'Amor de la Seva Vida. Aquell era un lloc especial i màgic a on, amb una mica de sort i d'enginy, era possible d'assolir allò que desitjava el cor del què s'aventurava a entrar-hi, tal era la naturalesa del indret. Li havia costat molt arribar-hi i no pensava desaprofitar la oportunitat. El funcionament de la tradició, inamovible des de feia molts i molts anys, era molt clar, descaradament transparent. Tothom tenia dret a entrar un cop a la seva vida al Palau per tal de intentar trobar allò que el seu cor desitjava. I ara era la seva oportunitat. Alguns hi buscaven fama. Altres diners, altres poder. I altres, coses que ell ni tan sols podia imaginar. Però tot això no l'interessava. Ell tenia molt clar el que hi volia trobar.

L'estructura del pis es dividia en una gran sala circular que donava accés, exactament, a set portes, ni una més ni una menys. I darrera una d'elles, només una, s'amagava l'Amor que ell buscava tan ansiosament. No sabia quina forma tindria, però sabia que el reconeixeria quan el veiés. Però no podia obrir totes les portes. Les regles eren molt clares, només en podia obrir dues. Així havia estat des de sempre. Dues oportunitats per assolir la gloria..... o res. La seva habilitat o la sort o potser el destí si un hi creu, dictaminarien si trobaria o no el que estava cercant.

Va situar-se just al mig geomètric de la sala per tal de mirar totes i cada una de les portes i sentir quines vibracions rebia de cada una d'elles. Ho féu així perquè tampoc podia guiar-se per cap altre criteri, car totes les portes eren exactament iguals entre elles, metàl.licament fredes i angoixants.

Després d'una estona molt difícil de mesurar però llarga, va dirigir-se cap a una d'elles. Va dubtar una mil.lèsima de segon abans d'obrir-la, però finalment ho va fer amb gest decidit. Dins seu, un roser d'un tamany gegantesc, vermell i preciós, li donà la benvinguda.

- Hola! Jo soc realment l'Amor de la Teva Vida. Entra, vine i estima'm, que jo ho faré tota la vida!
Però en Joan no ho va veure clar. Massa fàcil, pensava, i la percepció que en tenia del roser no era gaire bona. Va fer el gest d'atansar-s'hi només una mica, però això va ser temps suficient perquè una branca del roser és llencés sobre seu, fent-li amb les seves espines una rascada al braç.
- Ai - Va exclamar ell - Quina mena d'amor és aquest que fa tant de mal?
- L'únic que existeix, no n'hi ha cap que no et faci mal, així que vine i estima'm!
Però ara sí que en Joan va saber que no comulgava amb aquesta mena de idees, així que reculà, sortint de nou al gran espai central, i tancant la porta mentre el roser seguia somicant desesperadament per tal que ell és quedés.

Tancà la porta i es féu, de nou, un gran silenci. Veié que la rascada del braç no era res important. "Bé, no passa res - pensà - encara tinc una altra oportunitat", així que intentà refer-se del desencís, respirà profundament i es preparà per a la segona i última oportunitat. Aquest cop no va voler fer el ritual previ d'intentar percebre les sensacions que li donava cada porta, i directament, es va dirigir a una altra sense pensar i la obrí molt decidit.

Dins d'aquesta hi havia la noia més maca que mai havia vist. Estava agenollada al terra en actitud de gran tristor. Era molt jove i el seu cabell ros gairebé reflectia la cara d'ell, de tant que brillava. Era com Alícia al país de l'esperança. Però els seus ulls plorosos, reflectien quelcom que no agradava a en Joan, una fredor empeltada de tristor massa propera, com antinatural.

Ella li donà la benvinguda i li digué, al igual que el roser, que l'estimés, que ella sí que era l'autèntic Amor de la Seva Vida. Ell s'hi acostà i el seu impuls natural va ser acariciar-li la cara de manera suau i lenta i després abraçar-s'hi, també de manera càlida i pausada.

Van estar els dos així, abraçats una llarga estona, però, a canvi de la seva calidesa, en Joan, la única cosa que va rebre va ser una gran fredor i indiferència. I quan més amor intentava donar ell, més fredor rebia. Així doncs, absolutament torbat, va començar a separar el seu cos del d'ella lentament.

- Per què marxes? - digué ella - A mi em pots estimar sempre, de la manera que vulguis. Tant em fa si un dia ho fas poc, un altre molt i un altre no ho fas gens. Jo mai protestaré i et donaré sempre el millor de mi, aquesta fredor que em defineix i caracteritza.

Potser sí que allò era amor veritable -va pensar en Joan- car es donava, sempre es donaria, sense esperar res a canvi, però ara mateix, allò no era el que ell necessitava. Potser d'aquí un temps sí que seria capaç de donar aquest tipus d'amor incondicional, però -i d'això se'n havia adonat ara mateix- més que voler estimar algú, ell volia que l'estimessin. I la noia només li podia donar això a la seva manera, que no era la d'en Joan.

Així que va marxar d'allí amb el cor ple de tristesa i l'ànima plena de desencant, sabent que ja havia exhaurit totes les seves oportunitats i que ja no trobaria a l'Amor de la Seva Vida perquè mai més podria tornar al Palau. Va tornar al mig de la sala i va seure a terra, amb el cap cot mentre plorava desconsoladament. Aviat el vindrien a buscar els dos guardians que li havien obert la porta, i se'n hauria de tornar tal como havia vingut, totalment sol. Havia desaprofitat completament les dues oportunitats que la màgica estància li havia ofert, ja mai no trobaria ningú.....


--------------------------------------------


Mentrestant, just a quatre metres i mig a sota d'allí, al pis d'abaix, la Carla es passejava pel Palau del Desitjos buscant l'Amor de la Seva Vida......