Buit

Un relat de: Fraternitat5

Un diumenge pel matí, aprofitant que lluïa un sol esplèndid, J va decidir anar a donar un tomb per la ciutat per gaudir del temps. Així que, tot xino-xano, va arribar fins un mercat d'aquells que només obre els diumenges i a on es venen tota mena d'estris i d'objectes, des de peces de brocanter fins a cromos, des de llibres vells fins a tebeos de col·leccionista.

Va passejar la seva mirada per varies de les parades, curulles d'objectes múltiples i variats, de formes i colors inimaginables, fins que es fixà especialment en una parada a on venien objectes varis, petits i amb la ferma promesa de múltiples utilitats. Concretament, es va fixar en una tassa de color marronós que estava situada darrera un petit espill. No és que la tassa destaqués per res en particular, ni tan sols era especialment maca i el seu color tampoc era massa vistós. Però, tot i així, li va cridar l'atenció i això féu que es dirigís al firaire per demanar-li el preu. Aquest li va dir i, com que li va semblar raonable, va decidir comprar-la-hi i així, mentre el comerciant li embolicava en un paper de diari, somrient, li comentà que a la tassa se li atribuïen propietats màgiques. J va pensar que se'l estaven rifant i, també somrient, li va preguntar al venedor que a quines propietats màgiques es referia, pregunta que l'altre respongué dient-li, de manera molt amable, que això no es podia dir, que en tot cas ja ho descobriria ell mateix.
J no li va donar més importància a la conversa, va passejar durant mitja hora més i finalment se'n va anar cap a casa seva.

Allí, a mitja tarda li va venir set, així que va decidir estrenar la tassa. Va agafar la gerra de la nevera, plena d'aigua, i quan va vessar-la dins la tassa, no podia creure el que veien els seus ulls: tan aviat l'aigua tocava la tassa, l'aigua desapareixia! "No pot ser!", es va dir a ell mateix, però va seguint vessant aigua dins i, un altre cop, l'aigua es limitava a desaparèixer. Es va quedar amb la gerra buida en una ma i la tassa en l'altra, absolutament esmaperdut. Encara sense acabar de creure-s'ho, va tornar a deixar la gerra a la nevera i ràpidament obrí l'aixeta, posant la tassa a sota. "És increïble, una altra vegada succeeix el mateix!" L'aigua queia de l'aixeta i al arribar a la tassa desapareixia, s'esfumava, es volatilitzava, no en quedava ni rastre!

Durant els dies següents, li va donar moltes voltes al tema, fins que un dia, es va sentir il·luminat pel següent pensament:
"I si no es tracta de la tassa? I si es tracta de l'aigua? Potser es que no es tracta d'una tassa que mai s'omple, si no que es tracti d'una tassa que mai s'omple D'AIGUA, però potser sí d'algun altre líquid!"
I va agafar tots els líquids que tenia a casa i, un darrera l'altre, els va anar vessant a la tassa per observar que succeïa. Li va tirar llet i res, va passar el mateix, al igual que amb el vinagre i la salsa de soja.
Però, al tirar l'oli, va observar que també desapareixia, però que no ho feia tan ràpidament com l'aigua, tardava uns segons més a fer-ho. És a dir, la tassa tolerava millor aquest líquid que no pas els anteriors. Aquest descobriment el va omplir de joia i va tirar tot l'oli que tenia a casa a la tassa per verificar-ho. I, efectivament, el mateix va passar amb tot l'oli que li va tirar.
Tan entusiasmat estava, que va decidir que tenia que seguir fent proves i que no pararia fins descobrir el líquid que, per fi, pogués omplir completament la tassa. Així que va baixar al supermercat més proper i va comprar una ampolla de totes i cada una de les substàncies líquides allí disponibles. De fet, va fer-hi varis viatges, car comprava totes les marques, encara que es tractés del mateix líquid, i cada cop sortia d'allí carregat amb multitud d'ampolles i envasos variats.

Un cop a casa seva, amb totes les ampolles i envasos que havia pogut trobar, va decidir centrar-se en la seva investigació. Va posar de manera ordenada totes les ampolles al terra (que li van ocupar tot el menjador, el passadís i part de la seva habitació), i es preparà per començar les proves. Un a un, va anar tirant els líquids a la tassa i observant que succeïa, al mateix temps que ho anotava tot en una llibreta, puix volia trobar el patró del líquid ideal que pogués, per fi, omplir la tassa.

Va estar molt de temps fent aquestes provatures, fins que, de mica en mica, va creure detectar aquest patró. Va anar descartant els líquids que desapareixien de seguida, i anotava a la seva llibreta les propietats dels que trigaven més a fer-ho. Així va descobrir que els líquids viscosos tardaven més temps a ser rebutjats per la tassa, però sempre i quan no ho fossin massa, car llavors sí que desapareixien de seguida. De la mateixa manera, passava el mateix amb els sucs de fruita, que no s'evaporaven tan ràpidament.
I així, tirant líquids varis una i altra vegada dins la tassa, per fi i després de molt temps dedicat a la seva tasca, va descobrir un líquid que desapareixia molt lentament. Es tractava del suc de tomàquet. Es va sentir molt alegre, perquè ja es veia al final del seu camí!
"Potser, si aquest suc tarda molt a desaparèixer, si ho provo amb una marca diferent de suc, que tingui una composició lleugerament diferent, és possible que trobi el líquid que la tassa no rebutgi en absolut".
I dit i fet. Va provar amb una altra marca de suc de tomàquet i llavors sí, llavors se li va obrir el cel. Va veure que la tassa acceptava perfectament aquell líquid i que no desapareixia en absolut.
"Al·leluia!" Va ser tanta la seva alegria en aquell moment, que es va posar a cridar i a ballar allí mateix durant llarga estona, i l'únic pensament que se li va passar pel cap va ser que volia perpetuar aquella sensació de joia, de satisfacció, d'haver aconseguit el seu objectiu, durant la resta de la seva vida.....

Hores després, i quan el cansament ja s'havia apoderat d'ell, es trobava ajagut al sofà i va caure, de sobte, en que a sota de la porta principal del pis hi tenia una pila de cartes.
Es va aixecar, les va recollir i va tornar al sofà. I en aquell moment, una sensació terrible d'angoixa el va envair, va sentir com la realitat li colpia a la cara i ell es despertava d'un somni.
"Déu meu!", va exclamar en veu alta. Havia estat tant, tant temps absorbit pels seus experiments amb la tassa, que havia girat la cara a la realitat. Va veure que les cartes venien de la seva feina, del banc, de la companyia elèctrica, de la companyia del aigua, etc., i al obrir-les, es va adonar dels aconteixements que s'havien esdevingut durant tots aquells dies.
Entre altres coses, l'havien acomiadat de la seva feina puix n'havia faltat molts dies sense justificació (els dies que havia estat dedicat als seus experiments). També va descobrir un avís d'impagament del lloguer del seu pis i altres cartes per l'estil.
"I ara què faré?", va pensar, totalment posseït per la preocupació i per una sensació de que allò no li podia estar passant a ell.

Moltes hores després, encara seguia assentat en aquell sofà, mirant una i altre vegada aquelles cartes.
I llavors, de sobte, les va tirar totes al terra i una gran riallada va sorgir de la seva boca. Esclafí a riure, ebri d'alegria, perquè ara ho entenia tot. I el seu riure va ser tan potent que fins i tot, semblava que les cartes reculessin pel seu efecte.
Descobrí en que consistia la màgia de la tassa! Es va aixecar del sofà mentre seguia somrient, va agafar una maleta de l'armari, la va omplir amb les seves coses i, encara rient, se'n va anar de casa seva per no tornar-hi mai més, a la cerca del seu suc de tomàquet particular.

Comentaris

  • El suc de tomàquet[Ofensiu]
    Fraternitat5 | 17-05-2005

    Moltes gràcies pels teus comentaris.

    Sí que vaig voler fer una molt modesta metàfora de la vida amb la història de la tassa, però, tal com va dir un mestre zen quan li van preguntar:
    "- Mestre, i per què porteu aquest cinturó al voltant del vostre vestit. És perquè potser representa la divinitat que tot ho emvolta?"
    I ell digué:
    "- En realitat el porto perquè no s'em caiguin els pantalons"

    Doncs això vull dir. El suc de tomàquet en aquesta història és, simplement, suc de tomàquet.

  • Màgic[Ofensiu]
    qwark | 16-05-2005

    M'ha encantat la teva tassa, una metàfora de la vida que es desvetlla en un final carregat de sentit (mentre llegia el relat em temia un final rollo "la tassa tenia un forat" o, bé, deixem-ho estar).

    El fet de donar la resposta al final també té altres valors afegits. Per exemple no caus en el recurs fàcil d'anar comentant un a un tots els paral·lelismes de la teva metàfora (que si hi ha coses que omplen només durant un temps, però que al final també s'acaben esvaint, que si la tassa mig plena o mig buida,...).

    I això, potser al final el lector (o sigui jo) es queda pensant - amb cara de babau - que hi pinta el suc de tomàquet en tot això (no li he trobat el tema metafòric, al suc de tomàquet). Però en tot cas fa pensar, que trobo que està bé en un relat.

l´Autor

Foto de perfil de Fraternitat5

Fraternitat5

13 Relats

5 Comentaris

14966 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Hola!

Soc nat a Badalona fa uns quants anys. Un bon dia em van parlar de l'existència d'aquesta pàgina, i des de llavors hi penjo els contes que la inspiració em dicta, encara que, més que contes, els hauria d'anomenar exercicis, perquè encara n'estic aprenent d'això d'escriure. En qüalsevol cas, m'ha ajudat molt fer-los i donar-lis forma, perquè així he pogut expressar, de millor o pitjor manera, allò que sentia en aquell moment determinat. Igual que el John Difool de la foto, m'han servit per acostar-me a la meva veu interior.