Brutalitat

L'home sense nom subjectà pel clatell al visó, que tot just feia deu minuts encara estava dormint dins la granja. Amb l'altra ma, agafà amb el gest rutinari de sempre la destral, mentre l'animal xisclava, es defensava i picava de potes. Sempre el mateix, sempre era igual, ja havia vist allò mil cops. Ni tan sols s'immutà quan la bestiola li feu una petita mossegada, rabiosa i impotent, a la ma. Tenia el cos igual de glaçat que l'ànima. Deixà un moment la destral a terra i lligà el visó a la branca per les potes del darrera, cap per avall i, amb un somriure maliciós (probablement pensava en tornar-li allò de la mossegada), agafà la destral que havia esmolat aquell mateix matí, com cada dia que tocava pencar de valent, i començà a passar-la lentament i suau per sobre l'esquena de l'animal pel mànec, com si l'estigués avisant del què li esperava. I gaudia fent-ho. Agafà, ara sí, la destral com cal, i començà a escorxar a la bèstia, que es defensava fent esgarips d'una manera esgarrifosa i inútil. Ell vigilava de no fer malbé la pell, car era el que li donava diners. Prosseguí, mica en mica, com si pelés una taronja, mentre la sang regalimava pel cos de la bèstia i li tacava les mans. Però ell no li prestava gaire atenció, pels seus ulls només existia la pell, que ja anava caient de mica en mica, un fil suau de vellut grisós. Durant un moment, la bèstia va deixar de cridar, ara ja no podia fer-ho de tanta sang que tenia a la boca. La única cosa que aconseguia amb els seus xiscles era escopir-la. Ara ja no semblava que tingués cara, era com un espectre, un ésser fantasmagòric tacat de sang i de por i amb només el negre dels ulls entre tant de vermell, com una aparició macabre i apocalíptica.
L'home sense nom seguí pelant i pelant, i suant, perquè treure la pell sense fer-la malbé requeria una gran combinació de força, habilitat i concentració, fins que arribà al punt més conflictiu: el cap. Tota la pell del cos de l'animal ja estava penjant, era com una llonganissa morta. Així que deixà la destral a terra, agafà la pell amb les dues mans, i estirà ben fort fins que se la va quedar tota per ell. El dolor que això li va provocar a la bèstia va ser tal que ni tan sols va cridar, simplement es va apagar l'espurna dels seus ulls i llavors el cap li va penjar del tot. Però no va morir, no. No, no tenia perquè fer-ho, l'home sense nom ja tenia el que volia. El deslligà de la branca, l'animal tot amarat de sang i pena, i el diposità a terra, on amb prou feines es podia moure. Ara era tot músculs, ossos, ungles i dents. I el negre, el negre dels ulls omnipresents que no entenien res. Res de res.

--------------------------------------

L'home sense nom entrà a la seva oficina, situada al costat mateix de l'escorxador, i feu la trucada de rigor.
- "Sr. Marín?"
- "Sí?"
- "Hola, soc González, el de l'escorxador - Resultà que sí tenia nom - "Estarà content, aquest cop la pell és de molt bona qualitat. I es tracta d'uns dos-cents visons, així que en podem treure ben bé uns 5 o 6 abrics. El truco per dir-li que ja pot anar preparant els calés, que aquest cop sí que li serviré un molt bon gènere"
- "Perfecte, així ho espero"
- "I d'això, què hi ha dels diners, pensi que els necessito l'abans possible. He hagut de fer això (que no cal que li recordi que és il·legal perquè els visons estan caçats fora de temporada) per tal d'aconseguir-los immediatament"
- "No pateixi, quan ens veiem d'aquí dos dies els hi portaré tots, un sobre l'altre"
- "Perfecte, quedem al mateix lloc de sempre doncs? Jo portaré les pells i vostè porti el maletí, com sempre"
- "Si, quedem així, doncs"
- "Adéu Sr. Marín"
- "Adéu González"

-----------------------------------

Al cap de dos dies justos, González es dirigí a la clariana del bosc a on acostumava a fer aquest tipus de transaccions. De fet, son pare ja les hi feia anys enrera. Fins i tot son avi, li semblava que li havien dit que ja venia els productes trets de l'estraperlo allí mateix. La clariana havia estat unida a la seva família des de feia generacions, doncs.
Arribà amb la furgoneta i l'aparcà allà mateix, al costat d'una gran alzina. El matí era molt clar, només eren les onze però el sol ja picava de valent i no hi havia ni un sol núvol al cel. González començà a suar mentre maleïa aquell temps, tot just a mitjans de març. Feia molta xafogor, trobava.
En aquell moment, arribà un 4x4 amb tres ocupants. Era estrany, però, en Marín sempre venia només amb el seu xofer, i aquest cop n'eren tres.
Van aparcar el cotxe al costat del seu, i baixaren els tres homes, Marín i els altres dos. El xofer no era el de sempre i Marín tenia un posat molt seriós. Es va posar davant de González, mentre els altres dos ocupants del cotxe se li posaven un a cada costat. Marín anà al gra:
- "González, ho sento molt, però vostè no és l´únic que va malament de calés, sap?"
I feu un gest amb el cap, dirigit als altres dos homes. Un d'ells subjectà González per l'esquena mentre l'altre l'escorcollava, per mirar de trobar-li les claus de la furgoneta carregada de pells i així endur-se-la. Però González no es deixà. No s'havia passat la vida lluitant per tirar endavant perquè ara vinguessin aquests paios i el deixessin sense pells i amb un pam de nassos. Així doncs, amb una puntada de peu tirà al que intentava escorcollar-lo al terra, però ja no tingué temps de fer-ho una altra vegada. El que tenia al darrera seu, el tirà a terra, moment que tots dos homes van aprofitar per etzibar-li cops de peu de mala manera. Les puntades anaven i venien i González es posà en posició fetal, intentant protegir-se, però no li serví de gaire. Mentre un l'atupava al cap, l'altre li ho feia a l'esquena. Començà a rajar sang per la boca mentre escopia dues dents. Els homes van seguir estomacant-lo fins que ell va deixar de moure's, brut de terra, engany i vergonya. Llavors li van regirar les butxaques, van trobar-li les claus, i se'n van anar, l'un amb la seva furgoneta i els altres dos amb el 4x4 amb el que havien vingut.

-------------------------------------

González ara estava quiet, panteixant com si els seus pulmons busquessin necessàriament l'aire que necessitaven i no el trobessin enlloc. Ara la seva respiració agitada ho era tot, com si ella li permetés fugir d'aquell estat, d'ell mateix. L'aire era el que l'havia d'alliberar de la por i del dolor, que era tan intens que ni tan sols podia distingir-lo del què no ho era. I sobretot, alliberar-lo d'aquell plor retingut que li trencava l'ànima, que sentia bruta de sang coagulada i de fulles d'alzina caigudes. Ara no hi havia ni ossos, ni músculs, ni sang. Ni persona.
No podia moure's i així es quedà, totalment immòbil, mentre a la seva cara destrossada hi destacaven els seus ulls castanys que ara ho entenien tot. Entenien com funcionava el món. Massa bé que ho entenien.