Ves ràpid, que arribaràs tard! (venjança)

En Joan va arribar al jutjat mitja hora abans. No volia pas fer tard en un dia com aquest. Havia esperat molt de temps per separar-se d'una vegada per totes de la Maite. Així, allò que començà fa anys acabaria ara com un assumpte judicial més, amb un tràmit burocràtic i una signatura del funcionari de torn. Era alliberador però trist a la vegada. Pensà, un cop més, en la presència perfumada d'ella, en la seva elegància innata i en la seva manera deliciosa de fer-lo empipar. Però ara ja estava, es repartirien els béns, els mobles, les culleretes de plata i les esperançes emboirades i plenes de sucre.
Interrompé els seus pensaments i mirà per la finestra al carrer, a veure si la veia arribar. El rellotge de la sala ja marcava quasi dos quarts d'onze, ja faltava molt poc, i estava clar que si qualsevol dels dos no es presentava, el jutge no podria emetre la sentència de separació.
Així doncs, ja no va esperar més. Va marxar de la sala i va anar al bar de la cantonada, a on pensava estar-hi molta, molta estona. Segur que a ella no li faria gens de gràcia....