Blanca Bélfast

Tot i que ja feia dies que voltaba per aquell país extranger, llavors no sabia que el veritable viatge començava en aquell precís moment. Eren les quatre de la tarda i el sol entrava per les finestres de la part dreta de l´autocar que anava a Bélfast, al menys per les poques que no estaven tapades per la cortina, mentres em trobava còmodament instalat en el seient. En un estat entre el record i el cansament, em vaig donar compte que en el cel hi havia dibuixats núvols de pluja. I tot el que podia veure, carretera i prats, gris i verd, estava totalment distorsionat per la llum d´aquell moment, aquella llum grisosa tan especial que es filtra a través d´aquest tipus de núvols. Tot el paisatge era fosc.
Vaig poder comprovar que havia plogut feia poc, la gespa estava humida i a través del núvols, un arc iris, que potser contenia una olla plena d´or a la seva fí i a on el rosa
sobresortia sobre tots els altres colors, enllaçava aquell tros de terra amb més enllà dels turons, amb la meva destinació. La pregunta que em feia és si allà també era fosc.

…

Bastant més tard i després de passar per una frontera que amb prou feines es reconeixia, vem arribar a la fí del trajecte. L´autocar va arribar a l´estació d´autobusus i, amb el plànol de la ciutat a les mans, vaig enfilar cap a l´hotel Europa, a on hi tenia llogada l´habitació per a passar-hi la nit. Tot i que Bélfast, la capital de la regió de l´Úlster, la capital del 3600 morts en atemptats, gaudeix cada dia de més allotjaments pel creixent turisme que té, jo volia expressament allotjar-me en aquell establiment, que formava ja part de la història de la ciutat. Si hi havia allà un edifici històricament atacat per atemptats terroristes, aquell era l´hotel Europa, situat en ple centre i enmig d´una ampla avinguda que estava molt a prop de l´estació d´autobusos. Així, no vaig tenir cap problema per a trobar-lo.

...

Al entrar-hi, simplement hi vaig deixar la maleta i em vaig arreglar una mica, perquè volia dedicar la resta de la tarda a intentar descobrir la ciutat.
Vaig sortir al carrer, aquest cop sense la guia de viatges, ara no volia donar la impressió de ser un turista. A més, només pretenia fer una lleugera presa de contacte amb l´entorn i ja havia mirat suficients cops la guia com per conèixer els principals llocs cèntrics.
Bélfast es troba en una badia molt petita que forma la sortida del riu Lagan cap al mar, però jo no estava gens interessat en contemplar l´aigua, volia veure la terra. Volia passejar pel centre, per la seva part comercial, que no oferia gaires perills i que a més, també m´oferia seguretat, la seguretat que un experimenta quan troba un McDonald´s en una terra extranya.

El centre era com el de qualsevol altra gran ciutat occidental: tendes (i algunes fins i tot d´autèntic luxe), caixers i cafeteries, i no necessàriament en aquest ordre. Tot just ara les tendes estàven tancant. Mentres contemplava aquest espectacle tan quotidià i vist tantes
vegades, vaig veure al final d´aquell passeig anomenat Royal Avenue, un edifici que resaltava extraordinàriament per damunt de tots els altres del seu voltant. Era curiós, però semblava que l´únic objectiu d´aquella avinguda fos el de conduir al viatger cap aquell edifici, assegurant-se així que el veiés. Era com si el dissenyador de la ciutat, apart de complir amb els criteris de modernitat que segurament li havien estat imposats en el seu moment, s´hagués volgut assegurar de que tothom, qualsevol persona, pogués veure allò, com si s´hagués pres una revenja cap a tots aquells urbanitzadors sense escrúpols que no pensen en les persones a l´hora de fer el seu treball, sinó només en els diners que els hi donaran per fer-lo. L´avinguda era una línea més o menys recta que tenia una plaça en un extrem i en l´altre, al darrera d´unes cases de baixa alçada, hi deixava veure la part superior d´aquella magnífica construcció: l´Ajuntament de la ciutat.
Vaig rodejar aquelles cases per poder observar en la seva magnificència tot l´edifici. Em va semblar que complia amb tots els requisits que s´exigeixen a una obra d´art que, més enllà del seu preu condicionat sempre per les circumpstàncies del mercat en aquell moment, arriba al cor del bon observador, no important de quina època sigui aquest.

Aquesta és la màgia de l´art i aquella era també la magia de l´arquitectura. Era l´ajuntament més gran i més majestuós que havia vist mai. Era immens i tot ell, per la
seva arquitectura clàssica, pels jardins que l´envoltàven, per les estatues de conquistadors britànics que el rodejaven, desprenia història i, sobretot, bellesa. Ja sabia que des de la seva creació feia uns segles, havia estat l´espectador involuntari d´alguns dels esdeveniments polítics més importants del país. Es clar que potser no era tan involuntari com podia semblar en un principi. ¿I sí, justament, alguns homes havien pres determinades decisions polítiques influits precisament per aquella arquitectura? ¿I si no era l´home el que dominava a les pedres, sinó al revés? El cert és que les imatges que es podien contemplar en alguns vitralls, semblants als de les esglesies, eren magníficament violentes. Aquella reflexió em va fer venir esgarrifançes. Sabia també que feia uns pocs anys havia quedat bastant malparat per una sèrie d´atemptats que havia sofert, encara que veient-lo ara ningú ho diria. Però, com que no n´havia vist mai cap fotografia, no me´l havia imaginat mai. Vaig sentir unes ganes terribles d´entrar-hi a dins i així poder contemplar les seves habitacions, les seves escales, les seves vidrieres, però, més que res, volia saber quina sensació hi tindria allà dintre.
Evidentment, els guardies que hi havia a les dues portes principals, a l´entrada davantera i a la darrera, impossibilitaven l´acompliment del desig. Abans de sortir de l´hotel hi volia haver deixat la càmara, però ara em vaig alegrar de dur-la encara a sobre. Em vaig haver de resignar a fer-li una fotografia, encara que era conscient que, fent-ho així, l´únic que feia era traïr a aquell edifici, ja que el fragmentava, n´agafava només una petita part per
fixar-la sobre paper, i així malbaratava la possibilitat de que altres ulls que no fossin els meus poguessin ser conscients de la seva majestuositat.

…

Després d´una nit en què em va costar una mica conciliar la son, vaig llevar-me d´hora per fer la visita acordada pels barris de la ciutat. Després d´esmorzar, vaig esperar al carrer a que vingués el cotxe antic que m´hauria de portar, a mí, i a tres turistes australians que també esperàven pel mateix.

Uns minuts més tard, el cotxe va arribar. Es tractava d´un cotxe d´època convenientment convertit en taxi. Va ser molt puntual i vem començar el trajecte cap a Shankill Road, el barri protestant més perillós, si compten la perillositat pel número d´atemptats soferts.
Pel camí vaig veure a través de la finestreta del taxi un helicòpter volant allà dalt. El guia va comentar que sempre, durant les vint-i-quatre hores del dia i cada dia de l´any, hi és, vigilant els possibles disturbis o atemptats. Vaig quedar molt impressionat per aquell ull diví que tot ho veia i tot ho sabia i que sempre estava allà.

Un cop arribats a Shankill, allà vaig poder entreveure l´autèntic cor de la ciutat. Totes les cases que veia, apart de ser iguals entre elles, tenien la mateixa alçada del pal que tenien al costat: un màstil d´on onejava la bandera britànica ben amunt. Aquesta subordinació fins a l´extrem a la bandera, donava un aspecte molt uniforme al barri. Quasi tots els carrers eren llargs i amples i la imatge més característica de tot aquest paisatge era el blau immens del cel, només interromput de tant en tant pels colors brillants i en alguns casos descolorits de l´Imperi. En algunes parets que donaven al carrer i en totes les
cases, hi havia pintades contra l´enemic irlandès, amb profusió de paraules com ara kill o fight, recordant que l´odi encara està viu, o potser només congelat en ciment. Si dos barris de bàndols diferents es trobaven l´un al costat de l´altre, estaven separats per les anomenades línees de pau, uns murs amb alambrades que eren autèntiques fronteres de separació de ideologies i de persones. Entre els carrers no es veia cap paret buida, totes estaven ocupades amb aquesta classe de pintades, algunes veritables obres d´art, sí entenem con a tals aquelles capaçes de fer arribar al seu espectador el sentiment que hi ha posat l´artista en la seva el.laboració, perquè es podia reconèixer de seguida l´odi que tenien al darrera. Pintats, hi havia homes amb ametralladora i la cara tapada amb un pràctic, esquelets que encara s´aguantaven en peu agafant banderes britàniques, dates
de lluites, noms d´herois populars, etc. En definitiva, tota la història de Bélfast i sentia que també la meva propia, es trobaven llavors en aquelles parets. Només podia pensar en el moment present, sabia a on em trobava! Era un sentiment excitant... Estava al cor de la por, de la meva i de la de tot un poble.

Tot això em va passar pel cap mentres mirava fixament una cara amagada darrera un pràctic, una cara immensa que cobria tota una paret de color violeta. Tinc suficients
coneixements artístics per saber que aquella pintada no serviría ni per aprovar un exàmen d´ingrés a l´escola de Belles Arts, però tot i així, tenia quelcom poderós que m´atreia. Per damunt del seu cap hi figuraven les sigles UFF, l´exèrcit al qual pertanyia i, a ras de terra, es veia la meitat de l´ametralladora que duia a les mans. L´altre meitat figurava que estava enterrada sota terra, no es veia perquè la paret ja s´acabava allà, era l´exemplificació perfecte del conflicte: un home amb mitja arma encara a les mans i l´altre mitja ja (¿definitivament?) enterrada. Llavors em vaig adonar de què era allò tan atractiu i
misteriós que tenia per a mí aquell rostre: era la foscor que el cobria, el negre de la màscara. A través d´ella em preguntava: ¿Qui
na classe de persona s´amagava allà al
darrera? ¿Quina cara deuria tenir? ¿Era un assassí despiatat que havia acabat amb la vida de moltes persones? O potser era una persona que simplement volia integrar-se en el col.lectiu a on li havia tocar nèixer i per això també lluitava, per ser igual que els seus
veins? ¿Estava convençut de la seva ideologia o potser mai no ho havia estat? ¿Estava sol? ¿O en canvi tenia gent al seu voltant que l´estimava? I ell, ¿Que estimava algú?

…

A la tarda, vem tornar a l´hotel conduits pel taxi. Estava molt cansat. Em vaig acomiadar dels australians i del guia, però no volia acomiadar-me encara d´aquells carrers. Sentia que la ciutat encara tenia un deute pendent amb mi.
Sabia, per la guia de viatges, que molt a prop d´allí es trobava el pub The Crown, el més antic del país, i tenia realment ganes de veure´l. Vaig caminar una mica i el vaig trobar de seguida. Ja des de fora, veient la pintura envellida de la seva paret, s´endivinava la llarga història que tenia darrera seu.

…

Vaig sortir del pub trontollant i vaig haver de recolzar-me sobre la paret del carrer per no caure al terra, quan de sobte, aixecant la vista cap al cel, contaminada pels meus actuals pensaments, amb un gest involuntari, vaig veure la lluna i aquesta em va parlar. Va mirar-me fixament i em va dir a cau d´orella el què havia de fer. La visita als barris del matí s´havia desenvolupat dins d´una àura de protecció: poca cosa podia passar, tot estava programat, mesurat i controlat. Però ara no. Era de nit. La lluna era la reina de tot i jo el rei. Shankill estava allà al costat… Aquella tarda també un mural m´havia mirat als ulls i m´havia parlat. Ja era hora d´acabar la conversa, totes les converses.

Vaig enfilar cap a Shankill amb el pas molt decidit i, mentres caminava pels mateixos carrers per on havia passat aquella tarda (i en aquell moment em vaig donar compte del significat tan poderós i tan trist alhora del mot "passar", "estar de pas"), vaig fixar-me amb
la meva nova capacitat d´observació absolutament aguda i afinadíssima, en la nit que cobria a tota la ciutat, només trencada en dues meitats per l´helicòpter omnipotent de la
policia que ara em vigilaba més que mai. Havia passat abans per aquell carrer però ara el veia amb uns ulls nous, amb una mirada abans intuïda i ara veritable, era com si llavors no l´hagués vist del tot. Ja havia tingut altres vegades aquella sensació, barreja d´admiració pels misteris de la natura i de por pels mateixos, quan m´havia trobat en indrets llunyans que no coneixia de res. Ara, finalment, em tornava i això feia que em sentís absolutament poderós.

Vaig entrar al barri, completament desert, i el cor em començà a bategar cada cop més ràpid. A mesura que hi entrava, anava prenent consciència de que hi entrava acompanyat: les meves pors també venien. Eren unes companyes de viatge extranyes. A vegades em deien que m´acompanyarien en un moment determinat i resulta que finalment no s´hi presentaven. I d´altres vegades, durant mesos no feien acte de presència i de sobte, picaven a la porta i, al obrir-la, eren elles que tornaven a entrar sobtadament a la meva vida. Aquest cop també anaven amb mi, però ara quedaven en un segon terme, subordinades a la missió que havia de complir aquesta nit. Creuava els carrers i, al mateix temps, també passava pel mig d´algun record, d´algun pensament. Cada cop era més conscient del silenci que m´envoltava i no sabia si allò era bò o dolent.
I finalment, allà en la llunyania, vaig tornar a veure aquella cara emmascarada amb aquells ulls que resaltaven, tota ella il.luminada ara per la lluna plena i per la suau llum filtrada per reixes dels fanals nocturns. Només volia tocar-la, encara que no sabia per què.
Vaig alentir la marxa, ara l´angoixa havia desaparegut completament. No sabia què passaria quan toqués el rostre, però aquella era la prova que havia de passar. Sentia el soroll dels seus passos sobre l´asfalt i també sentia com el vent li xiuxiuejava coses a través de la roba. L´aire es filtrava a través d´ella i em relliscava suaument per la pell. Era una sensació molt agradable. Era la sensació del guerrer abans de la batalla, quan nota que passi el que passi, la natura sempre estarà allà i ell, vulgui o no, sempre en formarà part. L´esperit de Cuchulainn, l´heroi irlandès per excelència, estava amb mi, o al menys això m´agradava pensar. Tenia el cap en tot això quan vaig arribar a només a uns quants metres de distància de la paret.
Tot i que encara em faltaven unes quantes passes més per arribar-hi, vaig començar a allargar la ma per tal d´acostar encara més el moment de sentir el contacte del ciment,
aquell dipositari de tanta ràbia, als dits. Ho feia de manera lenta, com seguint un ritual. A mesura que anava aixecant lentament el braç i m´anava acostant al mur, cada cop em
sentia més bé, amb més força. Quan ja la distància que ens separava era la mateixa que em separava de la meva ànima, quan el desig ja estava a punt de ser acomplert i quan només sentia el silenci de la nit, de sobte vaig veure de reüll uns ulls lluminosos, uns altres ulls, que també em van mirar.

Vaig sentir el bram d´un motor i també el grinyolar d´unes rodes. Una màquina va avançar cap a mi i cada cop més de pressa. S´estava acostant perillosament. En aquell moment, va desaparèixer tota la calma que sentia i vaig aterrar al món de cop. Em trobava de nit al bell mig del barri protestant més perillós de Bélfast, i un cotxe anava a tota velocitat cap a mi. Però encara tenia un mural per tocar. Tot i ser conscient de què si feia uns quants passos més endavant per tocar-lo, allò em robaria un temps preciós que no podria aprofitar per fugir dels meus perseguidors, vaig fer-ho, vaig vèncer ràpidament la distància que em quedava i els meus dits van establir un contacte fugisser amb la paret que va ser una caricia brusca però necessària, com la d´una persona que toca allò que s´estima molt, però que sap que inevitablement perdrà. Immediatament després, vaig començar a correr mentres el cotxe accelerava la velocitat.
No podia donar mitja volta i tornar per on havia vingut, perquè justament l´automòbil venia d'allà, així que em vaig veure obligat a ficar-me encara més endins del barri, cap a una zona que no coneixia gens. Mentres corria i mort de por, vaig pensar que existia una petita possibilitat de que en realitat, els ocupants, probablement borratxos, del cotxe no em perseguissin per fer-me mal, potser només volien jugar amb mi, amb el pobre explorador del desconegut. El fet que el cotxe ara alentís la marxa em va fer pensar en aquella possibilitat, però tot i així, no podia tenir-ne la completa certesa. Corrien les meves cames i també el meu cap, que només volia treure´m viu d´allà. Vaig tombar a l´esquerra per una cantonada, per intentar tornar a enfilar el camí cap a l´hotel i el cotxe va tombar també.
Tot i anar més lent, naturalment corria més que jo, que ja començava a cansar-me. Cada cop el tenia més a prop i hagués jurat que vaig sentir com els seus ocupants (eren dos, en podia veure les siluetes a dins de l´automòbil) reien i parlaven a crits entre ells. De sobte, una explosió es va produir al meu costat. Uns fragments em van tocar el braç esquerre i la part del cos d´aquell costat. Era una ampolla de vidre que havia estat llençada des del cotxe, o potser des d´alguna finestra propera. M´havien tocat a la ma, però ara no tenía temps de què em fés mal. Vaig veure al final del carrer l´avinguda que separava el barri del centre de la ciutat. Tot i que no ho podia saber del cert, pensava que no s´atrevirien a entrar així al centre vigilat per la policia, conduint ebris i fent aquella cridoria. Pensava que potser, amb una mica de sort, la policia tindria fama de disparar primer i preguntar després, i allò els faria abandonar la persecució. Només havia de fer un últim esforç, només tenia que creuar l´avinguda tan ràpidament com pugués, i potser ja estaria salvat. Vaig apretar a córrer encara més amb les meves últimes forçes, que potser m´havien estat concedides per alguna divinitat gaèlica, i, efectivament, un cop vaig arribar a l´acera va ser com creuar la línea de meta. El cotxe va disminuir la marxa i finalment va girar derrapant abans d´entrar al centre, desapareguent pels carrers del barri.

I allà vaig quedar. El cor em sortia per la boca, estava xop de suor, el cap em donava voltes, tenia l´estòmag regirat i la ma adolorida... però havia guanyat. Havia guanyat a
aquell rostre fantasmagòric i als ulls lluminosos que m´havien perseguit. En definitiva, havia sobreviscut a la ciutat coneguda com a Bélfast i també a mi mateix.

Vaig seure sobre l´acera recolzant l´esquena a la paret i en aquell moment no em va importar absolutament gens que allò fós un lloc públic, no em va importar el què puguessin pensar o fer els pocs vianants que allí estaven. Alguns d´ells s´em van quedar mirant sense dir-me res i d´altres es van atansar, preguntant-me pel seu estat. Tot i que amablement els hi vaig dir que em trobava bé, en realitat gairebé ni els sentia. Tenia uns
quants talls superficials a la ma que eren espectaculars per la seva capriciosa disposició: una sèrie de linees vermelles de més o menys acceptable rectitud dibuixades sobre la carn de la part exterior, com si fossin un estigma que identifica i distingeix a una determinada classe de persones de les altres.
En aquell moment, només tenia ulls per a la lluna allà al mig i per la nit al voltant, que la feia malbé.

…

L'endemà, ja estava abandonant aquella ciutat dins el taxi i hi pensava com en una planta que encara està creixent i que, per a fer-ho correctament, necessita un hàbitat adeqüat, un clima bo, que li allunyin els paràsits i que la cuidin degudament.
El dia era preciós i el sol feia resaltar els colors de tot allò que hi havia a sobre la superfície d´aquella terra, ja fossin escoles, comis
saries o presons. I, quan enfilàvem la
carretera que sortia de la població i que portava cap a l´aeroport, vaig girar-me dins del taxi per poder veure una última imatge de la ciutat, banyada ara totalment per la llum blanca del sol. I a través del vidre no gaire net del taxi i a través del propi reflexe del sol, vaig poder veure una blanca Bélfast.