Sílvia? (bogeria)

En realitat, jo no tenia gaires esperances en ella. Perquè ho vaig fer llavors? us preguntareu. No ho sé. I no sé si algun cop em vindrà la resposta dels Cels Infinits, però això sí, tinc molt de temps per esperar-la aquí dins.
Només sé que la trobava preciosa. Els seus ullets blaus em miraven sempre interrogatius, demanant-me que l'ajudés, que l'alliberés d'allò que la ofegava. Els seus llavis color de maduixa em deien, em suplicaven, que jo digués els mots prohibits que ella no s'atrevia a dir, que jo formulés les preguntes misterioses que la seva ment no podia ni tan sols imaginar. I les seves galtes de porcellana com a punt de fondre's, em demanaven constantment les meves carícies, tota la meva atenció en les meves mans per saber estar a l'alçada de tal petició.
Per això, quan vaig assabentar-me'n que sortia amb l'Arnau, vaig considerar que m'havia traït. Més ben dit, s'havia traït a ella mateixa. No! No és això el que ella volia, ella em volia a mi! Tot el seu cos ho proclamava! La seva ànima mateixa ho manifestava a cada moment!
I vaig fer el que havia de fer. Si, ja sé que l'Arnau era el meu millor amic, però en aquest cas també tenia la consideració de traïdor. Vaig intentar que no patissin. Simplement, em vaig limitar a accelerar quan van creuar el carrer i el Destí va fer la resta, Ell decidiria si havien de viure o no. I va decidir que no. Cap dels dos. Per tant, vaig fer el que havia de fer, vaig ser un simple instrument utilitzat per Ell per tal que pogués així, seguir el seu camí.
Però ara, oh ara!, en la foscor segueixo veient aquells ulls, aquells llavis, aquelles galtes. Potser no havien de ser mai per mi. Potser la pròpia imatge era la recompensa i no pas ella. Potser no ho sàpiga mai. I ella, com es deia?