Secret

Hi havia una vegada, a un país molt llunyà, un poble enmig del desert. I en aquest poble hi viva una princesa. Fa molts anys, allò havia estat una bellíssima regió, curulla de vida i natura, i allí hi existia un pròsper regne, però, a causa de una gran sequera que va assolar la regió, els camps van assecar-se, el sòl es va esquerdar i, finalment, les collites van morir. Això provocà que els habitants del regne marxessin, a la recerca de zones més fèrtils a on instal·lar-s'hi.
I van marxar tots menys la princesa, que es va negar a abandonar el regne. I el motiu de la seva decisió éra que allí, al jardí de casa seva, hi havia un gran bagul metàl·lic. I aquesta caixa de fusta i acer guardava el seu gran secret. I ningú, apart d'ella, sabia en què consistia aquest secret, i es va negar a revelar-lo a ningú, fos qui fos, ni tan sols al seu propi pare. Li va dir que ningú excepte ella podia veure el contingut del bagul, i ni tan sols podia contar-li que hi havia. I va afegir que "allò" era tan valuós que no podia deixar-ho allí abandonat de qualsevol manera. El seu pare, amb llàgrimes als ulls, va partir juntament amb el seu poble. Hagués volgut saber que era allò tan valuós que impedia marxar a la seva filla, però ella no l'hi ho va explicar. El pare no ho va entendre, però va respectar la decisió de la seva filla.

Ara, ja havien passat uns quants anys d'això i, actualment, la princesa seguia vivint al mateix poble. Aprofitant un tros de terra que no s'havia assecat, hi havia construït un petit hort, que li proporcionava els aliments bàsics per sobreviure. Però, tot i viure enmig del desert, no penseu que la princesa no tenia res a fer. Ans al contrari! Estava tot el dia ocupada en netejar, cuidar i protegir al bagul. Cada dia li treia la pols dues vegades, una al matí i una altra a la tarda, després la netejava i la fregava amb aigua i encara després, mentre s'assecava al sol, no li llevava la vista de sobre, per a assegurar-se que cap animaló del desert es posés a sobre i l'embrutés.
I l'aigua que utilitzava, la treia d'un pou que estava a 5 km. de l'indret i a on cada dia hi feia dos viatges, un per treure l'aigua per netejar el bagul i altre per sadollar la seva pròpia set, car només disposava d'una petita galleda.
Així mateix, un cop neta la caixa, ella seia al seu costat i la vigilava estretament, procurant que res de res, ni tan sols algun petitíssim polsim de l'aire, l'embrutés. I vigilant també que ningú que passés per allí (potser algun caminant perdut), la hi robés.
Després, es dedicava a fer la ronda, passejant al voltant del terreny i vigilant que no vingués ningú. I a l'hora d'anar a dormir, contemplava novament el seu tresor i es ficava al llit a la vora d'ell, per assegurar-se de sentir-lo ben aprop, perquè si així desapareixia, ella ho notaria de seguida.

En això estava, fins a que un dia va arribar a la zona un príncep. Quan ella el va veure venir a cavall des de lluny, ja va endevinar pel seu port distingit que no es tractava de cap rodamón despistat dels que a vegades passaven per allà.
El príncep estava assedegat i mort de fam, així que ella li va donar de beure i de menjar els pocs aliments que tenia. El príncep li quedà molt agraït, i, ja que estava esgotat pels llargs dies de caminada pel desert, es va quedar allà a passar la nit.
Al matí següent, ella es va disposar a acomiadar-lo, igual que havia fet amb els altres caminants anteriors, als quals acomiadava i desitjava sort, deixant-los marxar perquè seguissin el seu camí (no fos cas que es quedessin per robar-li el bagul!), però aquesta vegada no ho va fer. I no ho va fer perquè, potser per primer cop a la seva vida, es va sentir atreta per algú. La veritat és que li agradava molt l'aire interessant del príncep, així com la seva naturalitat envers ella. Li va comentar, vermella de vergonya (perquè era la primera vegada a la seva vida que li demanava allò a algú), si volia quedar-se allí a passar uns dies per reposar. I, davant del seu astorament, el príncep va acceptar la proposta i ella, dins seu, va somriure d'alegria.

Van passar els dies i la relació entre ambdós va anar guanyant en confiança i en coneixement mutu. I la veritat és que ella cada vegada es sentia més feliç de compartir els seus dies amb el príncep i, pel que sembla, ell també s'hi sentia a gust amb ella, perquè en cap moment va parlar de marxar.
I a poc a poc, una idea va aparèixer i es va anar instal·lant al cap de la princesa. Al principi, ella no li va donar gens d'importància i ni tan sols la va escoltar, però quan aquesta idea va anar enfortint-se, la princesa cada vegada li donava més voltes.
I si li revelava el seu secret al príncep? Aquest només havia preguntat una sola vegada pel contingut de la caixa (el segon dia després de la seva arribada), i, veient la incomoditat d'ella referent al tema quan li va dir que no podia contar-li res del que hi havia allí dintre, ell ja no havia insistit més. A més, ell també havia demostrat ser mereixedor de la seva confiança, car li havia contat altres coses de la seva vida, i ell s'havia mostrat en tot moment com un oient pacient i interessat pel que ella li deia, i en cap moment, havia utilitzat aquesta informació per després aprofitar-se'n.
Així doncs, finalment, un dia ella es va decidir. Va agafar al príncep de la mà i va emportar-se'l a fer un passeig. Després d'una mica de conversa intranscendent (que va servir per agafar forces per a poder-li dir el que volia), va decidir que aquell era el moment. Va parar de caminar i li va dir que estava disposada a explicar-li quin era el gran secret que amagava en aquell immens bagul, allò pel que havia renunciat a abandonar la regió. Ell va estar molt content que li tingués tanta confiança com per a mostrar-li-ho, fos el que fos, així que, agafant-la novament de la mà, la va besar als llavis.
Llavors, ella va clavar bé els peus a terra, va agafar aire, el va mirar fixament als ulls... i no va poder dir-li! "No pot ser!" En aquell precís moment, es va adonar que no podia dir-li quin era el seu gran secret per la senzilla raó que...... no recordava quin era! "Déu meu!" L'havia guardat tant de temps, tants anys allí dintre, que ara es va adonar que ja no sabia el que contenia el bagul, no recordava què era allò que en el seu moment va posar allí dintre perquè ningú més ho veiés! Això, aquesta sensació de buit, de no saber en què havia gastat tants anys de la seva vida, la va fer sentir molt malament. Però, de seguida, un pensament va creuar la seva ment i la va tornar a omplir de joia. "La clau!" Era igual si no recordava quin era el contingut! Mentre tingués la clau (i la tenia, perquè des de nena l'havia dut penjada al coll), no hi hauria cap problema. Obriria la caixa i llavors els dos veurien en què consistia el seu secret! Amb una alegria renovada, va tornar a agafar al príncep de la mà i van anar corrents a obrir-la. Quan van arribar, la princesa es va llevar el penjoll del coll, però quan el va tenir a la mà, se li va gelar la sang a les venes. La clau no estava allí! "Oh, no!" - va pensar - "Se'm deu haver caigut, i a saber quants dies fa d'això". Altra vegada va aparèixer la desesperació. Tanmateix, immediatament va pensar: "Bé, en tot cas, com cada dia faig la mateixa ruta i passo pels mateixos llocs, només he de repassar-los bé buscant per terra". Li va explicar al príncep que es posaria a buscar la clau i que no pararia fins a trobar-la. Ell li va dir que l'ajudaria, li va dedicar un somriure còmplice i la va abraçar.

A primera hora del matí, els dos es van posar a buscar-la. Van inspeccionar pam per pam tot el terreny circumdant de la casa i els camins per on ella solia passar. Però no van trobar res. Quan van començar, ell li va dir que no es preocupés, que segur que aviat la trobarien, i que en tot cas ell sempre estaria allí per ajudar-la en la tasca.
A l'endemà, van repetir la cerca, però tampoc van trobar res. Ni tampoc el dia següent. Ni tampoc l'altre, ni l'altre.......
I així van passar els dies. I amb ells les setmanes. I amb ells els mesos. I seguien sense trobar res. Però la princesa no es desanimava i cada dia seguia cercant. Però el príncep, tan amorós i amatent com estava al principi, a poc a poc es va anar cansant de la cerca. Cada vegada l'avorria més. I el pensament que mai trobarien la clau i que aquesta cerca, aquesta clau, aquesta caixa i aquest secret no anaven amb ell, cada vegada s'anava fent més poderós. Fins que va arribar un dia en que ja no va poder més. Va pensar que estava malgastant el seu temps en aquesta recerca inútil, així que, una nit, mentre la princesa dormia, es va aixecar del llit, es va vestir en silenci, la va besar vigilant que no es despertés, i va muntar a lloms del seu cavall, que tot aquest temps havia viscut tranquil a la quadra.
Quan ella es va despertar al matí següent i va comprovar que ell havia marxat, va sentir una tristesa tan, tan profunda, que la va desbordar per complet i llavors va començar a plorar amargament. Va plorar com mai ho havia fet a la seva vida, tal era la seva desesperació. I tant va plorar, i tantes van ser les seves llàgrimes, que a poc a poc van anar formant un riu. I aquest riu va travessar el desert, i tant, tant va créixer, que va remoure tot el terreny per on va passar.......

Quan, molt temps després, a la princesa ja no li quedaven més llàgrimes que vessar, es va incorporar i va veure un objecte brillant a terra darrere una pedra, a uns metres d'allí, que li va cridar l'atenció. S'hi va dirigir i, aixecant la pedra, va descobrir que "allò" brillant era la clau que tant havia buscat. El riu que havien format les seves llàgrimes havia remogut tant el terreny, que havia fet possible que la clau amagada sortís a la superfície!
Ella, ara totalment feliç i radiant d'alegria, es va assecar les llàgrimes amb la mà i, corrents, va anar a obrir el bagul. Va introduir la clau al pany. Per fi anava a conèixe
r el contingut del bagul, al qual havia dedicat la major part de la seva vida!
Va girar la clau, i després, amb la mà tremolosa, va empènyer la porta cap amunt per obrir-lo. Aquesta va fer un grinyol molt agut a causa dels anys que feia que no es movia. Llavors, va obrir la porta del tot, i per fi ho va veure...
I en aquell precís moment, va caure asseguda al polsós terra, sense saber què dir, sense saber què pensar. I des d'allí, amb el xafogós sol del migdia donant-li al rostre, la seva mirada seguia fixa a l'interior del bagul. Allí dintre no hi havia res, mai hi havia hagut res.