Llibertat

En Fritz era una locomotora negra. No era ni massa jove ni massa gran, tenia l'edat justa en que les locomotores es suposa que arriben a la maduresa. Tota la seva vida havia intentat fer la seva tasca amb honradesa i professionalitat. Sempre era puntual i arribava a les estacions en punt. Tenia molt bona relació amb els companys (encara que amb els vagons que arrossegava cada dia no s'hi feia gaire, perquè ells eren d'una altre classe, ni millor ni pitjor, simplement tenien un altre tarannà que no coincidia amb el d'en Fritz). Per tant, en Fritz no es feia gaire amb ells, però sí amb tothom amb qui trobava cada dia a la seva ruta: els caps de les estacions, que sempre que el veien es posaven molt contents i feien anar la bandera vermella amunt i avall com si fos una salutació i no la mera formalitat ferroviària què en realitat era; els passatgers, a qui sempre tractava amb molta delicadesa i educació, i en definitiva, amb tothom qui trobava, sobretot les bestioles de la natura, com les ovelles del pastor Coix, anomenades així perquè el seu amo anava coix des de la nit en què, diuen, es va barallar amb la seva dona amb tanta fúria, que ella li entabanà un cop amb el ferro roent de les brases de la llar a tota la cuixa i li va matar tots els nervis i per això anava coix (ella va desaparèixer després d'això, així que la historia mai ha pogut ser confirmada).

Doncs, també saludava als presseguers del prat, a les alzines, als faigs, etc. i sempre li havien caigut molt bé especialment els ocells. Perquè no eren éssers que estaven allí quiets, palplantats, com ara els seus amics els arbres, amb els quals per raons obvies, donat que en Fritz no podia pas aturar la seva marxa enmig del prat, només podien intercanviar-se una salutació i un somriure i res més, sinó que els ocells podien seguir-lo en el seu recorregut (fins a cert punt també, pobrets, perquè es cansaven de volar tan ràpid com ell corria), i també podien fins i tot acompanyar-lo durant el camí, descansant sobre el seu ferro, encalentit per la combustió de la caldera, cosa que els hi resultava molt agradable a l'hivern. A l'estiu, tot sigui dit, no tant, però també es quedaven una estoneta a xerrar amb en Fritz.

Doncs bé, en Fritz era algú estimat i reconegut pels seus superiors, però des de feia un temps, ell no es sentia bé. Primer, el buit que sentia a l'estómac el va atribuir a la gana o a un desajust intern d'alguna roda dentada o d'un cargol, però al passar el temps i veure que seguia així, ja es va començar a preocupar, perquè tenia por que allò fos el que realment era. I es que la buidor que sentia a dins, notava que, de manera lenta però constant, anava creixent dins seu, i això li produïa un sentiment de tristor i de cansament barrejats alhora. I el pitjor era que no podia associar aquest sentiment a algun fet concret de la seva vida. Darrerament no li havia passat res de desagradable: no havia tingut cap accident, no s'havia barallat amb ningú, no l'havien pas cridat l'atenció els seus caps, etc....

I així, de mica en mica, aquest sentiment s'anà apoderant del bo d'en Fritz. Quan ja notava que començava a ofegar-lo, el primer que va fer va ser demanar consell als seus amics, que per això estan, entre d'altres coses. A la primera que li va dir va ser a la Mireia la codorniu, tan coqueta com encantadora, que feia anys que coneixia i amb la que es portava tan bé. Ella se li va posar a sobre i el va escoltar pacientment durant bona part del trajecte. Va pensar que potser el que li passava a en Fritz era que estava cansat de la seva feina i li va aconsellar una bona temporada de vacances. En Fritz va agrair-li molt el consell, però no era pas allò el que li passava. La seva feina li encantava i sempre ho havia fet. Era una locomotora que feia de locomotora. Per tant, en aquest sentit es sentia realitzat. No, definitivament no era pas allò.

Després va provar a demanar consell a un altre amic, i aquest cop va acudir a en Bernat Metge (que era un roure centenari i en realitat es deia només Bernat, però per la saviesa i la seva fama en donar bons consells, la gent, mig en broma mig seriosament, ja li havia posat aquest sobrenom). Doncs en Bernat estava ubicat al prat, ni molt a prop del rierol, perquè no el molestessin tots els insectes que allí vivien, ni molt lluny, per tal que l'aigua subterrània que es filtrava pel terra pogués arribar a les seves arrels.
Aprofitant que aquell dia havia de parar obligatòriament per deixar descansar la seva caldera (era un parada que es feia un cop al més per evitar els sobreescalfaments de les màquines), i que tant els seus caps com els passatgers que portava ja estaven avisats, en Fritz va aturar-se just davant d'en Bernat i li va explicar la seva situació.

En Bernat primer semblava que no l'escoltava, perquè li va començar a parlar de histories d'altres éssers que havien acudit a ell fa molt temps per demanar-li ajuda també i no-sé-què.... En Fritz deixà anar una alenada de vapor de resignació pensant que el vell roure repapiejava, però en aquell moment, va entendre que tot el que li estava dient era una llarga, llarguíssima introducció al que volia dir-li de veritat. I és que en Bernat li va comentar que ja havia vist abans molts altres éssers que, sense motiu aparent, un bon dia es sentien insatisfets, desganats, buits en definitiva, i que tot al que abans li donaven un valor, ara no representava res per a ells. "Sí, sí, és això mateix" - pensà en Fritz, al mateix temps que un lleu sentiment de satisfacció naixia en ell - "Anem bé, a veure quin és el teu consell!"
"Però si una cosa he après" - prosseguí en Bernat - "és que per aquestes coses no hi han receptes màgiques, i el que és bo per un, pot destrossar a l'altre. Jo no sé el què et passa a tu, perquè això està en el teu interior i només ho pots descobrir tu. Però sí que et diré el que necessites per fer-ho: valor i fe. Valor per mirar dins teu, hi trobis el que hi trobis, i fe per creure que tu tens les eines necessàries per canviar tot allò que vegis i que no t'agrada".

"Renoi!" - se li escapà a en Fritz - "I això és tot el què em pots dir???" "Jo no vull saber res del que necessito, jo el que vull és saber el què em passa ARA, i A MI, no el que li passava a aquell puput que et va demanar consell fa cinquanta anys!" (però tot això ja no ho digué, ja no s'atreví, només ho pensà)

S'acomiadà d'en Bernat d'una manera freda, aquella fredor resultant de quan un té el cap a una altra banda, però agraït al mateix temps, encara que això intentà que no se li notés gaire, però no ho va aconseguir (i del que tampoc es va adonar, per això, va ser del somriure còmplice d'en Bernat, convençut que, tard o d'hora, en Fritz descobriria que era allò que tant l'oprimia).

En Fritz, ara desanimat, seguí amb el seu treball diari, però cada dia el feia amb menys energia, perquè ara sí que el preocupava el que li estava passant. Havia demanat consell a varis amics més, però sempre amb el mateix resultat que amb la Mireia i en Bernat Metge. Tothom hi deia la seva, i no dubtava pas que el volien ajudar de veritat, però a ell tot li resultaven paraules buides, mots formats per lletres que no anaven enlloc.

Així que un dia, corrents enmig de la boira (semblava que els cels li estaven donant una representació real del seu estat interior), va ser justament quan, per aquelles coses rares de la inspiració, que ve quan Ella vol i no pas quan tú la crides, sense veure-hi res davant seu, només els tres o quatre graons de la via que tenia al davant i que s'intercanviaven els uns amb els altres amb una velocitat extrema, exagerada, en aquell moment resultà que ho entengué tot.
"No, no podia ser tan fàcil!"
Però sí que ho era. La resposta sempre havia estat allà, però ell no l'havia vista. De fet, quan més capficat estava en el seu neguit, menys es fixava en les coses que el rodejaven. Però ara ho havia vist clar i ja sabia el que havia de fer.

Aquell dia, va complir amb totes les seves obligacions amb una professionalitat encomiable. I parlà amb tota la gent que, durant anys, havien estat els seus companys. El cap d'estació Martí, sempre tan ocupat però que mai l'havia deixat de saludar, el sr.Llopis, l'entranyable notari que, dia si, dia no, agafava el tren per anar a la feina.... Fins i tot parlà amb el dipòsit d'aigua Font Vell (un altre joc de paraules), que, tot i el seu caràcter esquerp, en el fons sempre li havia caigut bé.
En realitat, però, totes aquestes paraules intercanviades, i no sap si algú ho va notar, tenien un regust trist. El del comiat.

I un cop va parlar amb tothom i va deixar, a última hora de la tarda, els seus últims passatgers a la última estació, va enfilar la via per anar cap a les cotxeres i descansar allí, com cada nit, per començar de nou l'endemà la seva ruta. Però aquest cop no dormiria a les cotxeres. De fet, no tenia pensat fer-ho mai més. Va enfilar el camí cap allà, però, abans d'entrar-hi, es produí la màgia, aquella màgia susceptible de produir-se cada dia per qui la sap veure, però al mateix temps, tant meravellosa que sembla que només pugui passar un cop a la vida.
I és que en Fritz, reduint la velocitat, de cop va treure la roda davantera dreta de la via. Amb calma, amb alegria. Acompanyat per les espurnes, que semblaven focs artificials, i pel cor de xiscles de les altres rodes desalineades fregant fort amb la via, després tragué la roda esquerra. I a aquesta roda li seguí una roda del darrera. I després l'altra.
Ja està. Ja estava fet. Ara, per primer cop a la seva vida, ja no es veia obligat a seguir un camí preestablert. Ara podia anar per on ell volia. No sabia cap a on dirigir-se, però allò no l'importava en absolut. Era lliure de triar. I aquell sentiment l'omplí d'una alegria gran i joiosa. I pràcticament eterna.