Pla i Plana

L'any 1919, Josep Pla va publicar un article literari sobre la Vall de Sant Daniel en el Diari de Girona. La intervenció d'Alexandre Plana, crític literari, poeta i assidu habitual de les tertúlies de l'Ateneu va ésser decissiva en aquest fet. Segons explica Pla en El quadern gris, el seu mentor li elogia el text però li recomana que no escrigui tan "literàriament", li comenta que els seus adjectius són massa rebuscats i que (pecat d'escripror jove) busca amb massa obsessió l'originalitat. L'anima a explicar les coses com són, sense artificis ni ampulositats. Observar, reflexionar i escriure era la seqüència que Plana considerava imprescindible per a escriure un bon article.

No he llegit el text que menciona en el seu llibre l'escriptor de Palafrugell, però puc deduir que el consell del seu amic no va éser tingut en compte. Encara que el periodisme i la literatura són cosins germans, Pla era, abans que res, escriptor, tot i el temps que va exercir de corresponsal de diferents diaris en diverses ciutats europees i les nombroses cròniques que van sortir de la seva ploma. Sovint s'ha parlat del seu estil planer i directe. Pot ésser aquest judici és conseqüència de l'absència gairebé absoluta de metàfores en la seva obra. Tampoc la ficció hi és present (amb l'excepció de El carrer estret i Nocturn de primavera) i pel que fa a l'anècdota dels adjectius no deixa d'ésser curiosa. El primer, totalment comprensible, el segon per a iniciats i el tercer "planià", és a dir, pràcticament il·localitzable en les obres de qualsevol altre escriptor. Però malgrat tot, el que sedueix tant dels seus textos és, i amb excel·lència, la deliciosa descripció de paisatges, situacions i sensacions i el detallat dibuix de la gent, tant de l'entorn rural o mariner com de les patums literàries que freqüentaven l'Ateneu. La cirereta del pastís seria l'absoluta i deliqüescent emoció que amara les seves pàgines, una característica que li atorga un extraordinari valor afegit a la seva obra, per sobre de l'esplendidesa de la seva tècnica narrativa.

Aquest lirisme incontinent vessa en les notes escrites en El quadern gris. Podria agafar molts exemples, però em quedo amb aquest: 14 d'Agost de 1919. Josep Pla agafa el tren a Barcelona per anar a celebrar el sant de la seva mare, Maria Casadevall, l'endemà a Calella. Quan el comboi surt de Girona, ja en ple capvespre, podem llegir: " A través dels ferros del pont apareixen les llums dels pisos de la corba de l'Onyar. Es veu una esquifida coloraina lumínica sobre l'aigua grassa i macilenta: Un riell d'or fos, de color de mel. Sobre un pont que és llunyà crepita un arc voltaic: L'espasme de claror blanca sembla il·luminar vagament el campanar de Sant Feliu. El pont passa avall i sobre la finestreta apareix ara el barri de San Pere de Galligants, que sembla penjat sota la massa vagament formulada de la Catedral. Les llums de Sant Pere són com en els anys passats, les més melangioses i grogues -d'un groc oliós i ranci- de la ciutat. És una llum que sembla inseparable de les velles pedres, de l'escrostonament pobre i suat de l'habitacle. Quants records! Veig la passarel·la de fusta que utilitzàvem per a passar el riu, l'aigua dels estanyols marginals, esquitxats per la misèrrima llum urbana. Dins el soroll estrepitós del tren sento a l'orella el cant de les granotes, el vent entre les canyes esquifides, les notes d'un manubri llunyà, un petit tremolor de lluna sobre les aigües aturades. Però el tren passa i tot fuig enrere, en la vaguetat inextricable del passat".