PISTOLA AL POLS

Un relat de: MariaM

Darrere el finestral de la sala d’estar, veu, sense mirar, com els llums de les cases properes es van encenent, gradualment. De qui un no res se n’hi afegiran infinitat d’elles; ha arribat l’hora del crepuscle, el vespertí, la llum que roman després de la posta.
En el moment que decideix córrer la cortina, ha començat a ploure amb molta abundància, encara hi ha massa claror i necessita penombra. Ell no s’havia trobat mai en una situació com aquella. Tenia un revòlver a la mà.
Tenir una pistola clavat al pols, no cal dir-ho, és una experiència inoblidable, de terror, però no es pot fer enrere. Posa el dit al gallet. I truquen. Tampoc pot passar de la trucada que ha estat esperant en va durant tot el dia; una força major l’obliga a atendre-la. I ho fa.
Només li cal un instant per abandonar l’escena anguniosa i sortir per la porta. Es precipita al carrer encegat, agafa un taxi i es fa dur a la clínica. La Verònica va de part, li han dit per telèfon.
Encara arriba a temps de veure eixir el caparró d’en Max en el seu primer contacte amb el món. Fa mesos que li diuen pel seu nom, el que van triar la primera vegada que van sentir bategar el seu cor, el dia que va aparèixer a l’ecografia.
Ara és una realitat, palpable i tendre; tendre és, també, la imatge que té davant seu, el millor que li ha passat a la vida i que ha estat a punt de perdre’s. Sortosament, en un rampell, ha deixat el que anava a fer i ho ha engegat tot en orris. Ara no vol pensar en les conseqüències que poden derivar de la seva actitud; tan sols té el valor i la força per entregar-se amb cos i ànima a la seva dona i al seu fill.
Les llàgrimes que ha pogut retenir fins ara, corren lliures pel seu rostre fins anar a trobar-se amb les de la Verònica que se’l mira expectant. Quantes emocions en tant poca estona; aquesta, però, és inefable i intransferible. Només per aquest instant, es diu, val la pena de viure.
Li costa posar-se en marxa, molt més quan sap que és per anar a encarar-se amb el món que ha deixat enrere, unes hores abans.
Torna al lloc dels fets; el mateix ambient, on encara persisteix la claror crepuscular, en la mateixa escena on anava a treure’s la vida. Tan sols posar-hi els peus, torna a ploure, a raig i es sent la vibració sonora d’un tro, que es confon amb el tret que s’ha disparat al pols. La pistola cau a terra, al costat d’ell que resta immòbil, mentre la sang raja, escandalosament roja, escolant-se per la camisa, coll avall. No se li ha mogut ni una pestanya, no ha fet un sol gest fins que, en sentir al director, la paraula “bona” i els aplaudiments espontanis dels companys de plató, perd la consciència per uns instants i es desmaia.
L’emoció i la gratitud de viure, han estat tan fortes, àdhuc el contrast entre la mort i la vida que s’havia de llevar, tan indescriptible, malgrat representar una ficció, que l’esforç l’ha vençut, i el desmai real, fora de guió, ha augmentat el nivell de credibilitat a l’escena.
Els companys de rodatge bromegen, diuen que amb la seva interpretació ha optat al Gaudí d’enguany. Han recollit l’adrezzo, el mecanisme que fa possible la pluja quan cal, també, i tornen al pare viu i feliç, a la seva dona i al seu fill.
El rodatge s’ha acabat. La realitat supera la ficció, un cop més.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer