pijapins . . . (els personatges son imaginaris, el fet és real i els personatges reals son bona gent)

Arriven al poblet a les dotze hores. Són pare, mare, àvia, dos bessons de set anys i una gosseta terrier, aclofada als braços de la mare. En entrar a la plaça principal s'atura el cotxe amb gran soroll de frens, ja que a punt està d'atropellar el gos de, sagristà que jeu endormiscat a ple sol, en mig de la petita plaça.
Baixen del cotxe: cops de porta que ressonen com trets dins la calma del mig dia. El pare s'apuja els pantalons, descordats per qué li apreten la voluminosa panxa quan condueix el seu utilitari. De passada s'arregla l'entrecuix, posant-se a lloc els testicles. Fa una llambregada al seu voltant amb aire de perdonavides.
La mare, molt enjoiada, vestida amb uns pantalons cenyits, es mira al mirallet del cotxe, es repinta els llavis i posa bé els blens dels seus cabells tenyits de vermell cridaner. Surt del cotxe, a punt està de caure des dels talons de cinc centímetres que porta, tot sense deixar a terra la gosseta, no fos cas que s'embrutés.
Els nens baixen cridant consignes guerreres espantant i empaitant al gos del sagristà.
L'àvia, mig adormida, pregunta si ja han arrivat al balneari.

L'alcalde els llogarà, per tot l'estiu i a bon preu, la caseta que està al costat del seu mas. El pare pensa que el preu és prou estímul per poder aguantar les incomoditats de l'ambient de pagès, ja que la urbanització està a deu minuts de cotxe i aquesta té totes les possibilitats d'entreteniment urbanes que no té el poble.

Mentres s'instal.len, la gosseta aprofita per alliberar-se de l'esclavitut afectiva de la mare i s'en va a explorar nous territoris. Al capvespre torna, i com torna Deu meu!!!. Bruta, molt bruta, el morro i les potes coberts de fang, el bonic cabell enredat amb lianes i punxes (en realitat son espigues de blat) i . . . ohhh quin horror!!! Porta un cadàver de conill a la gola. És el conill del fillet de l'alcalde !!!. El pare i la mare no saben que fer, els han dit que l'alcalde té mal caracter i temen que aquest es faci enrera i no els llogui la caseta; en parlen i no s'els acud altre sol.lució que rentar al gos, rentar al conill, respallar-lo i tirar-lo per sobre del tancat que dona al terreny de l'alcalde. Tot seguit es tanquen a casa i no surten fins al matí del l'endemà, per anar a esmorzar al bar de la plaça major.

Mentres menjen (més aviat endrapen) el pa de pagés ben sucat amb tomàquet i una bona ració de pernil, senten la conversa que tenen el carter i la mestressa del bar:

_ A que no sabs quina una de més rara els ha passat a la família del Pep?
_ I doncs, dígues !
_ Ahir van enterrar el conill que s'els va morir i
avui l'han trobat net i planxat a l'era.
_ Coses que passen . . .