Cercador
PETITES MANIES
Un relat de: MariaMHe llegit, no sé on, que les dones, quan passen dels cinquanta, aprenen a passar per davant d’un mirall i a esquivar-lo. No val la pena arriscar-s’hi, pensa. No és ben bé el meu cas i veureu perquè.
Aquest matí m’he estat una bona estona asseguda a la sala d’espera d’un centre radiològic de diagnòstic per la imatge. És privat i està situat en una casa de l’Eixample, d’aquelles de sostres alts i decorats amb un fris. Fa anys que hi vaig, quan s’escau, es clar, perquè no té res a veure amb el que s’espera trobar en un consultori; m’encanta la decoració i n’aprecio els detalls, això sense parlar de l’eficiència, per suposat.
Avui me’n mirava un de mirall, d’allà la saleta i amb molt d’interès, certament. Estava lleugerament tort, a penes si es notava, però, per una avesada com jo a no deixar-ne passar una, se m’ha fet evident.
En general, sóc normaleta però, potser sí que en tinc alguna de mania; si penso que aquesta meva puc compartir-la amb algú altre, em sento més còmode, diria. És per això que us la confesso: no puc veure un quadre o quelcom penjat de la paret que estigui guerxo, sense que se me n’hi vagin les mans. Digueu-me que no us ha passat mai!.
És el que m’ha succeït aquest matí i, sortosament, m’he pogut controlar; no pas com aquella vegada, però, en aquest mateix lloc. Suposo que és per això que, avui, he restat prudentment asseguda i somrient. Somrient perquè, farà un parell d’anys, en idèntica situació, era un quadre el que estava tort; vaig tirar pel dret i quan l’anava a dreçar, vaig sentir com una mà damunt la meva, se m’havia avançat.
Ens havíem trobat dos maniàtics incontrolables, inofensius, però, maniàtics. Vam coincidir a la sortida i comentàrem, tot rient, la jugada fins que ens en passà una, una altra.
Anàvem per la vorera, distrets, quan vam entropessar amb un mosso. El miràrem fit a fit i, amb un impuls irrefrenable, li vam ficar mà cap a la gorra que, naturalment, als nostres ulls, la duia guerxa. El seu company i ell mateix, reaccionà posant-nos els grillons.
L’estada a comissaria, que era ben a prop, fou breu, no així el nostre atordiment ni la nostra amistat que encara dura. I, no, no som parella, això ja fóra massa!.
Aquest matí m’he estat una bona estona asseguda a la sala d’espera d’un centre radiològic de diagnòstic per la imatge. És privat i està situat en una casa de l’Eixample, d’aquelles de sostres alts i decorats amb un fris. Fa anys que hi vaig, quan s’escau, es clar, perquè no té res a veure amb el que s’espera trobar en un consultori; m’encanta la decoració i n’aprecio els detalls, això sense parlar de l’eficiència, per suposat.
Avui me’n mirava un de mirall, d’allà la saleta i amb molt d’interès, certament. Estava lleugerament tort, a penes si es notava, però, per una avesada com jo a no deixar-ne passar una, se m’ha fet evident.
En general, sóc normaleta però, potser sí que en tinc alguna de mania; si penso que aquesta meva puc compartir-la amb algú altre, em sento més còmode, diria. És per això que us la confesso: no puc veure un quadre o quelcom penjat de la paret que estigui guerxo, sense que se me n’hi vagin les mans. Digueu-me que no us ha passat mai!.
És el que m’ha succeït aquest matí i, sortosament, m’he pogut controlar; no pas com aquella vegada, però, en aquest mateix lloc. Suposo que és per això que, avui, he restat prudentment asseguda i somrient. Somrient perquè, farà un parell d’anys, en idèntica situació, era un quadre el que estava tort; vaig tirar pel dret i quan l’anava a dreçar, vaig sentir com una mà damunt la meva, se m’havia avançat.
Ens havíem trobat dos maniàtics incontrolables, inofensius, però, maniàtics. Vam coincidir a la sortida i comentàrem, tot rient, la jugada fins que ens en passà una, una altra.
Anàvem per la vorera, distrets, quan vam entropessar amb un mosso. El miràrem fit a fit i, amb un impuls irrefrenable, li vam ficar mà cap a la gorra que, naturalment, als nostres ulls, la duia guerxa. El seu company i ell mateix, reaccionà posant-nos els grillons.
L’estada a comissaria, que era ben a prop, fou breu, no així el nostre atordiment ni la nostra amistat que encara dura. I, no, no som parella, això ja fóra massa!.