PETITES MANIES

Un relat de: MariaM
He llegit, no sé on, que les dones, quan passen dels cinquanta, aprenen a passar per davant d’un mirall i a esquivar-lo. No val la pena arriscar-s’hi, pensa. No és ben bé el meu cas i veureu perquè.
Aquest matí m’he estat una bona estona asseguda a la sala d’espera d’un centre radiològic de diagnòstic per la imatge. És privat i està situat en una casa de l’Eixample, d’aquelles de sostres alts i decorats amb un fris. Fa anys que hi vaig, quan s’escau, es clar, perquè no té res a veure amb el que s’espera trobar en un consultori; m’encanta la decoració i n’aprecio els detalls, això sense parlar de l’eficiència, per suposat.
Avui me’n mirava un de mirall, d’allà la saleta i amb molt d’interès, certament. Estava lleugerament tort, a penes si es notava, però, per una avesada com jo a no deixar-ne passar una, se m’ha fet evident.
En general, sóc normaleta però, potser sí que en tinc alguna de mania; si penso que aquesta meva puc compartir-la amb algú altre, em sento més còmode, diria. És per això que us la confesso: no puc veure un quadre o quelcom penjat de la paret que estigui guerxo, sense que se me n’hi vagin les mans. Digueu-me que no us ha passat mai!.
És el que m’ha succeït aquest matí i, sortosament, m’he pogut controlar; no pas com aquella vegada, però, en aquest mateix lloc. Suposo que és per això que, avui, he restat prudentment asseguda i somrient. Somrient perquè, farà un parell d’anys, en idèntica situació, era un quadre el que estava tort; vaig tirar pel dret i quan l’anava a dreçar, vaig sentir com una mà damunt la meva, se m’havia avançat.
Ens havíem trobat dos maniàtics incontrolables, inofensius, però, maniàtics. Vam coincidir a la sortida i comentàrem, tot rient, la jugada fins que ens en passà una, una altra.
Anàvem per la vorera, distrets, quan vam entropessar amb un mosso. El miràrem fit a fit i, amb un impuls irrefrenable, li vam ficar mà cap a la gorra que, naturalment, als nostres ulls, la duia guerxa. El seu company i ell mateix, reaccionà posant-nos els grillons.
L’estada a comissaria, que era ben a prop, fou breu, no així el nostre atordiment ni la nostra amistat que encara dura. I, no, no som parella, això ja fóra massa!.

Comentaris

  • Jo també[Ofensiu]
    MariaM | 17-11-2016

    Visca els maniàtics inofensius. I visca la teva lectura i comentari. Em fan il.lusió. Gràcies!