Petita mort

encara lluites incansable a la recerca temible dels mots i els significats. Les paraules no són buides ni transparents, comporten perills reals quan són massa belles; podem esdevenir els seus submisos esclaus i restar encadenats per sempre, veient passar la vida com qui veu la lluna penjada del cel, des de molt lluny, a una distància excessiva per assolir-la.

L'esclavatge dels mots fa sagnar als poetes, com els teus mots que s'endinsen profundament i ens afebleixen l'esma i esdevenim condemna plaent.

Aquesta capacitat de crear imatges suggerents, impossibles. Suposo que és justament això, el que em fa estimar la poesia. Aquesta vasta, ampla inconcreció, aquesta impossibilitat d'atrapar el missatge, que s'escola ràpidament per les escletxes de la nostra ment cansada.

petons enamorats, des que vaig descobrir-te no has deixat de sorprendre'm. Cap fissura, cap lletjor per retreure't, estimada Mar.

gypsy

tots uns moments que broden el teu record de melodies, d'olors, de percepcions múltiples.

Molt bonica l'expressió en francès de "petita mort" de l'orgasme. És ben cert que ho sembla.

Quan a la revista envia, si vols, l'arxiu del que tu vulguis. Ha de ser a gust teu.

Ets una dona extraordinària i em fas sentir orgullosa de ser dona..., com tu. una abraçada!

q

Quan hem viscut un moment de gran intensitat ens queda un després misteriós, contradictori, un després en què sembla que marxem de nosaltres per observar el que ens ha quedat després de l'experiència. Potser és que ens sentim més a prop de la mort després de viure tan intensament.
Un poema entre trist i serè, entre la vida i la mort. Aconsegueixes transmetre el que vols i la cadència és meravellosa. De tant en tant deixes anar algun poema que realment m'atrapa.
Per cert, alguna vegada m'has comentat si tinc res publicat, m'afalaga molt que m'ho preguntis però t'he de dir que no, que fa pocs anys que m'he agafat una mica més seriosament això d'escriure i que tots els textos i poemes els tinc penjats per la xarxa o dins algun calaix de casa.

petons dama,
un plaer,

manel

Petites morts, quan s'acaba, cada passa ho és.
L'altre dia vaig sentir dir algú, alguna cosa semblant a aquesta i què em va colpir:
"... si faig deu passes cap tu, tu en fas deu més per allunyar-te. Si en faig vint més, tu en fas vint una altra volta... mai no t'encalce. I em pregunte, perquè serveix?... És per fer què hi sigues, distància".
Aquest poema m'ho ha recordat. Així vivim, aquesta és la nostra pena i deler alhora... anar sempre, provar d'encalçar-la tothora...
On diu distància pots posar el què vulgues, desig,...
Petita mort, rere petita mort, però sempre esclatant com una flor de les teues per fer-ne una altra de passa.
Però tal volta, tot açò què dic siga una tonteria i no tinga res a veure.