Cercador
Petit apèndix a "Hitler, el dolent més dolent de la història?". [temps real de lectura: 5 minuts]
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
En el relat de referència havia deixat escrit que potser em gastaria els dos euros que valia la primera entrega de la col·lecció que anomenava "Els dolents més dolents de la història", "ADOLF HITLER – L’odi exterminador". Doncs bé, ho he fet, me l’he llegida i la conclusió és que aquesta biografia novel·lada podia haver estat més acurada però que, pel preu d’un diari, tampoc es pot demanar gaire més.
En el pla formal és un llibret amb tapes dures, de 128 pàgines. Quant al contingut, escrit en tercera persona per un tal Joan Solé, de qui a Internet hi ha una ressenya que comença dient "Joan Solé és escriptor y traductor en llengües castellana y catalana, centrat en els àmbits de la literatura, la filosofía y la història", tracta de les figures d’Adolf Hitler i els seus més íntims col·laboradors, trama on s’hi insereix la peripècia d’una família judeoalemanya composta per pare, mare i filla. Presenta deficiències que van des de la simple falta d’ortografia, passant per l’ús redundant de sinònims que aixeca sospites d’ignorància, fins a inexactituds històriques que la confirmen. Com a exemple de la primera tenim la frase "El Partido Obrero Alemán necesitaba sabia nueva como la suya, joven", reproduïda en l’original castellà (p. 14). Quant a redundància sospitosa, que posa en boca de Hitler quan parla amb Röhm: "No podem seguir pegant pallisses a comunistes sense solta ni volta. A tots ens agrada, és clar, i res ens satifaria més que fer-los afusellar. A ells i als jueus i als bolxevics" (p. 49).
Pel que fa a errors històrics, en citaré tres:
En un suposat diari personal de Goebbels, aquest anota el 10 de maig de 1933, en referència a la crema pública de llibres en la Operplatz de Berlín: "Benjamin, Marx, Brecht, Freud, Roth, Einstein, Kafka, Zweig, Lessing, Mann, Luxemburg i no sé quants jueus més" (p. 57). Des que quan els germans Heinrich i Thomas Mann o el fill del segon, Klaus, eren jueus? Tot i que un pot imaginar que Goebbels els posés al mateix sac: Thomas Mann mai no havia ocultat la seva animadversió envers els nazis, i el fet que la dona i l’editor sí fossin jueus no ajudava.
Més que una inexactitud, és una pura invenció el que he destacat en negreta: "Heinrich Himmler era un home discret i eficient que havia perfeccionat a l’ombra el cos més selecte de totes les forces nazis, les SS, amb els homes millors i més lleials. Ni la SA, la Secció d’Assalt que vestia camises marrons, ni la Gestapo, la policia secreta, s’aproximaven al seu nivell d’excel·lència. La primera s’havia integrat en aquelles després de l’assassinat de Röhm, i la segona n’era el seu complement" (p. 67). El que s’esdevingué amb la SA va ser la pèrdua de l’autonomia de què gaudia i la total subordinació a la jerarquia del partit, no pas a les SS.
Pel que fa als comptes, sembla que l’autor no se’n surt d’una resta tan senzilla com 1940–1918 = 22, sent 1940 l’any de la caiguda de París i la capitulació de Pétain, i 1918 el de l’armistici de la Primera Guerra Mundial: "Amb l’habitual destresa per a l’escenificació teatral, Hitler s’havia passejat triomfalment per París davant les càmeres i havia obligat el comandament francès a firmar la rendició en el mateix vagó de tren on ho havia hagut de fer l’Exèrcit alemany vint-i-sis anys abans" (p. 81).
Però sens dubte la relliscada més cridanera no apareix en el text de Joan Solé sinó en l’annex final "Perfil psicològic d’Adolf Hitler" a càrrec de Vicente Garrido, criminòleg i psicòleg valencià: "Al costat d’això, el nazisme trobà en artistes i pensadors [...] fins la filosofia de gegants intel·lectuals del segle XX com Heidegger i Nietzsche, aquest últim en particular amb el seu concepte de superhome que [...] substituí els ideals de la raó, la universalitat i la igualtat que surgiren de la Il·lustració i nodriren la ideologia de les democràcies liberals" (p. 124).
Només recordo una pífia d’aquest ordre a càrrec de l’actual Alt representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell, conspicu representant de l’ala jacobina del PSOE, de quan era Rector de l'Institut Universitari Europeu de Florència. En la crònica dominical "Carta des de Florència" d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA de 08/11/2009, titulada "Un palau per al saber" (p. 17) començava amb aquesta frase, a propòsit de l'estada d'Stendhal a la ciutat en 1817 i l'aclaparament que el va envair a la vista de tanta saturació artística (reacció homologada anys després com a síndrome d'Stendhal): "Contemplant Florència des dels turons de Fiesole, a la tèbia llum dels últims sols de tardor, és fàcil sentir la síndrome de Stendhal, aquella malaltia de l'ànima que el romàntic alemany va patir al descobrir la bellesa d'Itàlia". Que tractés de romàntic al realista més primerenc junt amb Balzac, per viure en ple esclat del romanticisme, se li pot disculpar, però que la procedència germànica del pseudònim més conegut d’Henri Beyle el dugués a nacionalitzar-lo alemany, ja no.
En el pla formal és un llibret amb tapes dures, de 128 pàgines. Quant al contingut, escrit en tercera persona per un tal Joan Solé, de qui a Internet hi ha una ressenya que comença dient "Joan Solé és escriptor y traductor en llengües castellana y catalana, centrat en els àmbits de la literatura, la filosofía y la història", tracta de les figures d’Adolf Hitler i els seus més íntims col·laboradors, trama on s’hi insereix la peripècia d’una família judeoalemanya composta per pare, mare i filla. Presenta deficiències que van des de la simple falta d’ortografia, passant per l’ús redundant de sinònims que aixeca sospites d’ignorància, fins a inexactituds històriques que la confirmen. Com a exemple de la primera tenim la frase "El Partido Obrero Alemán necesitaba sabia nueva como la suya, joven", reproduïda en l’original castellà (p. 14). Quant a redundància sospitosa, que posa en boca de Hitler quan parla amb Röhm: "No podem seguir pegant pallisses a comunistes sense solta ni volta. A tots ens agrada, és clar, i res ens satifaria més que fer-los afusellar. A ells i als jueus i als bolxevics" (p. 49).
Pel que fa a errors històrics, en citaré tres:
En un suposat diari personal de Goebbels, aquest anota el 10 de maig de 1933, en referència a la crema pública de llibres en la Operplatz de Berlín: "Benjamin, Marx, Brecht, Freud, Roth, Einstein, Kafka, Zweig, Lessing, Mann, Luxemburg i no sé quants jueus més" (p. 57). Des que quan els germans Heinrich i Thomas Mann o el fill del segon, Klaus, eren jueus? Tot i que un pot imaginar que Goebbels els posés al mateix sac: Thomas Mann mai no havia ocultat la seva animadversió envers els nazis, i el fet que la dona i l’editor sí fossin jueus no ajudava.
Més que una inexactitud, és una pura invenció el que he destacat en negreta: "Heinrich Himmler era un home discret i eficient que havia perfeccionat a l’ombra el cos més selecte de totes les forces nazis, les SS, amb els homes millors i més lleials. Ni la SA, la Secció d’Assalt que vestia camises marrons, ni la Gestapo, la policia secreta, s’aproximaven al seu nivell d’excel·lència. La primera s’havia integrat en aquelles després de l’assassinat de Röhm, i la segona n’era el seu complement" (p. 67). El que s’esdevingué amb la SA va ser la pèrdua de l’autonomia de què gaudia i la total subordinació a la jerarquia del partit, no pas a les SS.
Pel que fa als comptes, sembla que l’autor no se’n surt d’una resta tan senzilla com 1940–1918 = 22, sent 1940 l’any de la caiguda de París i la capitulació de Pétain, i 1918 el de l’armistici de la Primera Guerra Mundial: "Amb l’habitual destresa per a l’escenificació teatral, Hitler s’havia passejat triomfalment per París davant les càmeres i havia obligat el comandament francès a firmar la rendició en el mateix vagó de tren on ho havia hagut de fer l’Exèrcit alemany vint-i-sis anys abans" (p. 81).
Però sens dubte la relliscada més cridanera no apareix en el text de Joan Solé sinó en l’annex final "Perfil psicològic d’Adolf Hitler" a càrrec de Vicente Garrido, criminòleg i psicòleg valencià: "Al costat d’això, el nazisme trobà en artistes i pensadors [...] fins la filosofia de gegants intel·lectuals del segle XX com Heidegger i Nietzsche, aquest últim en particular amb el seu concepte de superhome que [...] substituí els ideals de la raó, la universalitat i la igualtat que surgiren de la Il·lustració i nodriren la ideologia de les democràcies liberals" (p. 124).
Només recordo una pífia d’aquest ordre a càrrec de l’actual Alt representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell, conspicu representant de l’ala jacobina del PSOE, de quan era Rector de l'Institut Universitari Europeu de Florència. En la crònica dominical "Carta des de Florència" d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA de 08/11/2009, titulada "Un palau per al saber" (p. 17) començava amb aquesta frase, a propòsit de l'estada d'Stendhal a la ciutat en 1817 i l'aclaparament que el va envair a la vista de tanta saturació artística (reacció homologada anys després com a síndrome d'Stendhal): "Contemplant Florència des dels turons de Fiesole, a la tèbia llum dels últims sols de tardor, és fàcil sentir la síndrome de Stendhal, aquella malaltia de l'ànima que el romàntic alemany va patir al descobrir la bellesa d'Itàlia". Que tractés de romàntic al realista més primerenc junt amb Balzac, per viure en ple esclat del romanticisme, se li pot disculpar, però que la procedència germànica del pseudònim més conegut d’Henri Beyle el dugués a nacionalitzar-lo alemany, ja no.
Comentaris
-
Molt interessant[Ofensiu]Ginebreda | 02-10-2023
Això dels "rànquings" sempre és una mica sospitós..:-)
La xarxa n'és plena de: "les dones més maques de la història", " els criminals més prolífics del segle XX", etc, etc..
En realitat, fer una gradació de "dolents" és molt i molt complicat, però el títol ja desperta curiositat i curiositat= negoci.
A més, el qualificatiu de dolents té molt a veure amb el context social de l'época de la qual es parla. Però m'ha fet pensar i he arrribat a una conclusió. Ja tinc el número ú de la llista.
DÉU
Ep, no m'interpreteu malament, vull dir qualsevol Déu actual o passat amb totes les seves possibles personificacions , :-) Seria una sèrie infinita de material.
Gràcies pel teu relat i haver-me fet pensar.
-
Un error meu[Ofensiu]Joan Colom | 14-09-2023
He necessitat veure el meu relat publicat en lletra gran per adonar-me que la inclusió del cognom Mann, entre d'altres d'escriptors jueus amb llibres que van ser cremats a Berlín en 1933, era correcta. La badada ha estat meva: si he aclarit que la dona de Thomas Mann era jueva, llavors el fill dels dos, Klaus Mann, que en aquella època ja havia publicat diverses obres, també era jueu; no des d'un punt de vista religiós però sí "racialment", que era el criteri aplicat pels nazis.
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Vint nanoocurrències sobre PRIMERENC/NOVELL [temps real de lectura: 3 minuts]
- Pi i la quadratura del cercle. [temps real de lectura = 4 minuts]
- Hem begut oli.
- Llegir i escriure.
- Divagacions macabres. [temps real de lectura: 1 minut]
- Mentider! [temps real de lectura: 2 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre ESGLAONS I GRAONS [temps real de lectura: 3 minuts]
- Fibonacci, punt final. [temps real de lectura: 42 minuts]
- Fibonacci, punt i seguit. [temps real de lectura: 26 minuts]
- Crim i càstig.
- Santa innocència. [temps real de lectura: 2 minuts]
- Un lletraferit malastruc. [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre LLEPAR [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre SEXE [temps real de lectura: 3 minuts]
- DEP, germana.