Perdona'm

Te n’has d’anar, Josep. T’estimo, però això no pot ser. No podem seguir d’aquesta manera, no ho puc suportar. No puc viure fent aquestes coses.
Si m’estimes, vés-te’n.
Estic tot el dia pensant en tu, de nit ja no dormo, no sé el que em faig. Em sento bruta per dins.
Abans, quan només érem amics, sempre reia i cantava, podia mirar els malalts als ulls i pregava al nostre Senyor amb el cor net.
I ara estic tot el temps desitjant-te i em faig fàstic.
Quan t’he tocat, després em volia morir, tornar cap endarrere perquè això no hagués succeït.
No goso de confessar-me, de la vergonya que em fa.
No puc donar-te el que li pertany, el que només és per a ell.
Te n’has d’anar. Ja veuràs com en trobaràs una altra.
Vols que et toqui? Ho necessites, oi? Perdona’m, Josep. Val més que marxis ara mateix. Després ens penediríem del que haurem fet.
Si, també t’estimo, però vés-te’n.