PERDO

La infelicitat, és la cosa més natural del món,
la més càlida, la més entranyable.
S'és infeliç perquè s'és.
Perquè es diuen coses que es senten dins al cor
i la boca es fa petita per fer-les fora.
La infelicitat va lligada a la soledat, a la gent,
a la alegria, a la enveja, a la pobresa i a la abundància,
al estimar, i al ser feliç.
La infelicitat va lligada a un mateix de quan naix, es un cordo que ens manté lligats al mont.
A mesura que passa el temps ell també es mes gros i mes fort. Només hi ha un fet que pot deslliurar-nos.
Màgica paraula.
Perdo.
Costa molt demanar perdo, la boca se ens fa
petita per que el cor es llunya.
Es un exercici que es te que fe poc a poc, sense presa, veien com els del costat s'en adonen, fins i tot els que els hem fet mal. El perdo cura la supèrbia, i ens apropa a la humilitat, la humilitat ens porta la comprensió i fa fora la hipocresia, el cor s'apropa al cos i ens deixa dialogar . . . i la infelicitat . . . s'acaba.

Per un instant, . . . per que desprès torna a començar.

La infelicitat va lligada al home mentre es viu . . . i potser també mentre es mort.
A Z.G. perque ja riu, i a M.A. per el aniversari.