Per què he nascut?

Per què he nascut? Es va preguntar servant fort el que seria l’arma homicida que trastocaria la ciutat per un munt d’anys. El riu Fresser baixava ple. L’aigua saltava fort entre les roques i feia fred de veure-la, sota els verns, al passeig. L’altra opció era abocar-s’hi i que la gent es pogués menjar el raïm tranquil·la. Però no ho va fer. El seu cor covava un pla infernal. Només li havia faltat aquell somni incestuós amb la mare del qual s’avergonyia tot i que sabia que en qüestió de somnis no hi ha res escrit.

Res augurava un Cap d'Any com aquell, uns dies abans. Havia començat a trastocar-se en les llargues festes de desembre que odiava. Trastocar-se en el bon sentit de la paraula, perquè trastocats ho eren tots: les xifres de morts per la crisi climàtica havien començat a pujar, però tothom es feia l’orni. La pandèmia havia alleugerit les despeses de jubilació de la Seguretat social. Els soldats despullaven nens i grans a Terra Santa i els feien cantar mantres i menjar "tocino", que tot seguit perbocaven. El concert de Cap d'Any retransmès des de Berlín, per una presentadora pilota havia estat un punt d’inflexió i l’havien adreçat definitivament cap a una acció definitiva. Inspirant-se en el recent Amalek.

Darrere seu va deixar un rastre de morts innocents amb cara d’àngel, i de vius, molt superior als fets del 17a a les Rambles. Els cronistes debatrien molts anys després no ja sobre el seu estat psíquic, sinó sobre aquell rastre viu de persones: vídues descabellades, fantasmes peripatètics inflats d’antidepressius que no els feien efecte del tot, gossos amb tres cames, persones amb cara de tristor després de comprovar que el canvi d’any no havia aportat cap canvi, disminuïts mentals amb cara de babaus… Tots ells vius! I el reguitzell de morts, ensangonats amb les seves robes de festa.

Diuen que l’home recorria els carrers dient i dient-se per què? Per què he nascut?

Igual que va aparèixer se’n va anar sense deixar cap senyal d’on podia ser. Abduït per alguna força malèfica?

Va tenir temps de fer malbé el rètol que deia “Life is too short for bad chocolate” a cops de forquilla que es va trobar a una taula i sobre tot aquell altre, “Let’s drink about that” que no entenia per no saber anglès, però que li feien mala espina.