PER MI ES FER JUSTÍCIA

Vaig ficar la mà la butxaca de dins l´americana. Al cap d´ un instant es va sentir el clic, i la fulla de la navalla va sortir de la beina. Amb un cop fort i cap amunt vaig clavar la navalla a la panxa del vell, encertan-lo de ple.Va grunyir quan el metall li va esquinçar la carn , es va posar la mà a l´estómac i va caure a poc a poc a terra, em va mirar ,suposo no em va reconèixer .
Vaig treure un mocador de dins la butxaca dels pantalons, vaig eixugar la navalla , la vaig plegar i la vaig guardar i lentament vaig encaminar-me a la comissaria mes propera.
Fora de la Presó sols hi havia estat dos dies, vagant per Barcelona pensant en què havia de fer. Era massa gros el que m´ havia fet. Recordava el seu nom , amb els anys vaig saber , a on vivia ,primer per curiositat, ja sabia que de la garjola no en sortiria mai , el que em recreava la meva ment, sols era un somni.
Però fa quinze dies en morir en Francesc Pascual i revelar la veritat, tot es va remoure dins la presó i dins meu.
En tenia trenta quan hi vaig posar els peus, era un desgraciat però no un homicida. Tampoc era un lladre. Tot apuntava a mi, jo no vaig matar la vella no la vaig robar , aquell dia estava borratxo com una "cuba" a casa meva.
Li havia anat a cuidar una mica els rosers i prou, però vaig ser l´últim de veure-la viva.
La varen trobar morta, la casa regirada . Em van empresonar, torturar fins que vaig confessar, perquè em deixessin en pau. Trenta-cinc anys de presó em varen caure. El jutge va dir:ES CULPABLE. I de pet a dins.
Francesc Pascual un veí al llit de mort va cridar a la Justícia els va confessar el crim, per drogues, havia sigut ell , es veu que li feia mal la consciència o tenia por del castic Diví.
Vaig sortir amb la rabia dins el cos, tenia cinquanta cinc anys, no tenia ni família ni ningú. Qui m´havia condemnat encara era viu, no podia fer res més. JUSTICIA !
Vull passar la resta de la meva vida, on és casa meva, la Presó,.
Mai va creure fos innocent, el vell Jutge.