Peixos a la sorra

Es van trobar mentre plovia amb un ritme uniforme, com el d'elles caminant, humidament convençudes que l'encontre no era ajornable. Les esperava una terrassa xopa davant del mar que s'alçava amb crestes tallant com arestes, com esmolat dentam escumós de taurons, així ho va constatar la Mínia. Aquelles dones mares van plantar els culs al paviment moll i cap creia que el contacte fred els podia causar infecció d'orina (ni a aquelles alçades). Cap d'elles creia, tampoc, que celebrar un aniversari un dia abans, comportés mala fortuna (al contrari: d'aquella manera havien aconseguit les viudetats). Totes sí creien que deixar la roba estesa de nit implicava visites d'éssers d'altres plans que, inexorablement, s'enquibien a la matèria tèxtil. El que se'n derivés d'aquelles invisibles presències, asseguraven, no podia ser pas pervers. Com a molt, el desig de mirar la lluna més del compte els dies en què fos absent, coincidien. Assegudes -i si formaven un cercle formaven, doncs, un cercle- estirant braços es donaven les mans. Alhora s'agafaven els cabells, llargs-llargs, fossin deixats anar o recollits en trenes o cues. Cada mà contenint la força d'una altra mà més els cabells, amb una pressió convinguda pels estels (hi creien). La pluja els calava la roba. Els éssers d'altres dimensions que l'habitaven impedien que hi penetrés fent ús d'un tipus d'egoisme-altruisme còsmic de quedar-s'ho tot per a ells. Què en feien o perquè els servia: cosa seva.

La Mínia va tornar a parlar, sospesant els seus cinquanta-set anys.

-Tinc assumit que ni seré actriu ni escriuré obres de teatre. No ho culpabilitzo a haver criat. L'energia s'ha de centrar bé, repartir-la fa perdre. Vaig dedicar-la als bessons, a en Còmedes i en Mògenes...

Van riure totes recordant-los quan eren menuts com fesols menuts, en Nicòmedes i l'Hermògenes. La Mínia s'hi havia entregat en cos anímic i en ànima física.

El bram del mar no reia.

Que els temps que corrien fossin de caire castigadors per a elles els va fer que inspiressin aire ben endins (com un orgasme eòlic), van gemegar d'una manera que si era d'aquella manera era, doncs, d'aquella manera.

Aquells bessons, igual que els fills mascles de les altres dones allà congregades, formaven part d'una generació ja-t'ho-faràs en què les nòvies o parelles els usaven i tiraven i ells, capcots, tornaven sota l'ala materna.

L'Aurora -li deien Rora-, que era de foc, tenia ínfima gràcia combinant la indumentària i que fotia hòsties verbals acompanyades d'expressions i gesticulacions dures masculines, suavitzada en aquella esfera femenina, va dir:

-Em considero molt autònoma, molt independent, molt lluitadora. No sóc de quedar-me a casa netejant olles. Ara pago perquè m'ho facin.- I es va mirar la Genisa-Nisa, l'amiga de fer feines.

La Mínia, la Nisa i les altres van posar bé els glutis contra el terra, incòmodes pels aires guerrers de la Rora de signe àries, qui va prosseguir:

-El meu Erògenes, i m'he hagut de fotre, m'ha sortit de caràcter passiu. Això em passa per haver-lo concebit amb aquell manta d'horòscop balança, que sabia viure la vida. En Genes no s'immuta ni neguiteja gairebé per res!

-Això significa que és una persona meditativa- van respondre-li.

La Rora, qui dormina set hores i necessitava fer esport per treure's un excés de calentures, no podia capir que el seu fill en dormís el doble. Però...era tan atractiu, tan sensual-latino, que se n'enorgullia i si calia continuar mostrant-se mare incombustible...ho feia per a ella, orgullosa ella i, en part, per donar exemple a aquell fill de trenta anys, com els bessons.

"Genes, si escombres l'apartament m'estalviaré pagar una hora a la Nisa. Genes, sí, una hora és una hora. En ser amiga cobra menys, però ella ja té la seva creu".

La creu de la Nisa -qui, envers les altres, feia anys que no copulava i encara tenia la menstruació, dolorosa, que li havia procurat clímax superbs feia molt- era en Samadur, Madur. La Nisa no es va enfadar pels mots de la Rora. Sabia que en Genes preferia anar a treballar (rebotia de feina en feina, laborava poc, en guanyava prous, li estava genial aquell modus vivendi) i variar d'amiguetes. Ferit arran d'un relació d'un lustre, s'havia revestit amb una cuirassa de 'només amistat amb dret a frec' i un cos enfortit. En canvi, el també immadur Madur, el fill de la Nisa, semblava un osset esquifit de peluix amb el cap coronat per la flonjor d'una tofa arrissada ben negra i lluenta que ofuscava pensaments grisos. Totes aquelles dones mares havien gaudit enfonsant-hi les mans per fer-li massatges externs de cervell. Menys la Nisa, la mare.

-Si sóc massa detallista amb ell, no es desprendrà mai de mi. De fet...segons com, i què?

Van assentir totes. Els anava a tongades, la molèstia dels fills endossant-se. Hi havia la Nífer, Jennífer, la mare de la qual havia criat com una bonica conilleta sis cops, cinc nens, i la Nífer s'havia fet a la idea que ella parava taula i desparava i escombrava, tot i que li sobrevenia mala llet i llavors esclatava perquè ells no. Es va rendir, no obstant, a l'estipulat que, almenys, li suposava un extra d'herència que... mai va tenir, en empobrir-se els pares arran tanta patuleia. Hi havia la Maria Mary Mar, la única de les reunides qui, a més d'un fill, tenia una filla, l'Oceànica-Ocean-Once-an-ocean (li encantaven els noms referents al medi aqüàtic, font de les emocions, explicava). Aquella filla, ampla d'espatlles, aviat va campar per ser femella que condueix la pròpia llar, no la de la mare. Sinó, ambdues ho sabien, haguessin acabat discutint-se, baralles pel poder casolà.

Bramava, la mar. Les dones fent la rotllana i parlant i la pluja vinga i vinga. Els cabells es mullaven, pesaven més, elles ni ho notaven.


-El noi vaig tenir-lo tres anys amb companya i al final el plantà. Te'ls trobes, després, oi?, davant una pantalla jugant com criatures, com criatures que són. Amb tot, els vols acaronar, abraçar i fer el petó de bona nit bona nit, una mare és una mare-i unes llagrimetes de ceba babosa li regalaven.

-No és un monstre xuclador. Treure esquerpor per modificar el vincle? No! Si no saben o no volen o no poden desenganxar-se que no ens culpin. Fan, també. És clar que amb tan poca gràcia. En certa i bona manera, ajuden a moure'ns. La peculiaritat generalment femenina de la casa els manca. Així nosaltres tenim coses per fer.

La Rora es va ofendre i la cara li va quedar inflada i morada com una ceba holandesa. La circumferència que dibuixaven entre totes sota els núvols va trontollar un pèl.

-Què vols dir, que hem de subjugar-nos als fills que no s'espavilen o van d'aprofitats? Tenim en comú que no ens casem, tampoc totes nosaltres, ja ho vam fer, amb la moda incòmoda dels fills amb la parella de torn fins que la mort us separi, fot-li alleugi.

Quan s'exaltava, les altres no podien evitar veure-la lletja, la Rora. La Rora era la única que duia pantalons, desharmonintzant l'esfera. L'aplacaren.

-Som mares, prou de judicis i prejudicis. Que t'ha tocat un fill xiruquer que t'escarbota els plats de terrissa a la pica i et porta els amics a fumar maria i la roba a rentar? Paciència.

-No hem creat ni inútils ni malalts mentals. Senzillament: són homes i a nosaltres ens va encara el model que vagin a guanyar les garrofes i nosaltres duen la llar, què coi!

Els fantasmes dels marits traspassats van udolar a l'uníson atrapats entre les cèl·lules de la roba exposada a la nit.

Van concloure les dones que, amb una mica de sort, es trobaven, si feia no feia, a la meitat de les seves existències, que no calia atabalar-se ni fer-se mala sang, que el destí havia estat prou amable (en el tema econòmic només la Nisa no gaudia d'una pensió òptima, cosa que amb un somrís gens postís entomava duent un cada dia sobri ebri de petites grans felicitats).Van afluixar-se, van deixar-se anar mans i cabells. Van deixar-se anar abandonant-se a emetre crits des dels baixos, crits travessant les columnes vertebrals, crits que fossin com volguessin ser i que es van sumar vibracionalment, van produir electricitat blau fluorescent als capcirons dels dits i se'ls van passar pel front, calmades i agraïdes. Fins i tot una que, en tornar-li els dos fills, de resultes va perdre la nova parella que tenia per passar a trobar-se caps de setmana i festes de guardar. Les ones irades del temporal van escopir peixos a la platja. Entre la sorra provaven de continuar nedant. Els cossos, arrebossats de sorra, s'esforçacen, es bellugaven al cent per mil, una incessant lluita per oxigenar-se, ulls desorbitats en un pànic irresoluble. Les dones van córrer a agafar-los. Curiosament, no els van lliscar, van poder restituir-los a l'aigua.

-Els peixos a la sorra no sobreviuen- va dir la Mínia com si hagués descobert el món. Portava dos lluços idèntics que va alliberar trencall avall, exposant-se a una dutxa d'onada que no la va ensorrar.

Les altres van imitar-la. Una pensant que quan li marxessin pensaria que s'hi estiguessin, que els enyoraria molt o no tant. Si la visitaven, un cop avesada a la solitud i un ordre, encara se li posaria malament. Ho sabia en haver-ho experimentat la seva mare amb els seus germans ja seixantens que compartien xalet i que, per més que s'exhibissin a les xarxes socials com a bons partits, cap dona queia a la trampa, sobretots les gallina vella sàvia que anaven amb peus de plom.

Es van acomiadar fins a la propera, quan la necessitat de descarregar les reunís en espai i circumstàncies improgramables.