Pedagogia cinematogràfica? [text no creat amb IA]

Un relat de: Joan Colom
Per commemorar les 200.000 lectures a la meva pàgina de RC (tot i que, segons Omatech, hi ha un error de programari que de tant en tant compta una lectura com a cent, i d'aquestes 200.000 potser només 150.000 són lectures de debò) em permetré un altre relat de categoria assaig sobre el poder transmissor de bons i mals hàbits per part del cinema.

Començant pels bons, i deixant de banda la violència del gènere, us puc assegurar que els westerns clàssics (els crepusculars són una altra història), amb el fair play del protagonista i la sempiterna victòria dels bons sobre els dolents, va contribuir més a fer de mi un home de bé que l'educació catòlica. El cine negre, en canvi, sempre ha actuat com a transmissor de mals hàbits: tots recordareu Humphrey Bogart, de bo o de dolent, fumant i amb el got de whisky a la mà. L'associació entre aquesta imatge arquetípica d'heroi o antiheroi amb la rudesa, la masculinitat i l'èxit amb les dones, va provocar que molts adolescents comencéssim a fumar i beure prematurament.

Als anys vuitanta, amb l'eclosió de la ideologia d'allò políticament correcte, els herois cinematogràfics van deixar de fumar progressivament i van passar a tenir menys afició per la beguda. Però, filant prim, el cine encara va seguir transmetent mals hàbits, potser no tan nocius com el consum de tabac o alcohol, però no per això negligibles: en concret, hi ha tres activitats de la vida quotidiana, profusament representades en films americans i europeus de diversos gèneres, que no responen als estàndards de netedat domèstica, higiene dental i estalvi energètic o d'aigua que pares i educadors volen inculcar als infants. Heus-los aquí:

Al cine, quan algú arriba a casa, veiem que deixa la roba d'abrigar als penjadors del rebedor, però segueix amb el calçat de carrer i molts cops s'estira llarg al sofà amb aquest mateix calçat. Quan es raspalla les dents ho fa d'una banda a l'altra, en comptes de fer-ho de dalt a baix (maxil·lar superior) i de baix a dalt (maxil·lar inferior), per fora i per dins; mentre dura l'operació, a més, l'aixeta roman oberta. I quan obre el frigorífic, per treure-hi coses guardades i deixar-les a taula en diversos desplaçaments, la porta queda sempre oberta.

Això pel que fa als films que s'exhibeixen als cines o es distribueixen mitjançant subscripció, perquè, en el món dels espots publicitaris, la falsa incorrecció política és la norma: per exemple, quan ens presenten un marrec cruspint-se brioixos farcits de xocolata, ens venen consumisme sota l'aparença de transgressió.

Comentaris

  • Engany[Ofensiu]
    SrGarcia | 27-10-2025

    Però el Travolta sí que et va ensenyar a ballar, eh, lladre. A mi, no; ballar és massa cansat.

    Al cine s’hi veuen moltes coses estranyes: es peguen cops de puny que, amb un de sol, ja series a terra amb dents i ossos trencats. També disparen sense apuntar i encerten. A la mili vaig aprendre que això és pràcticament impossible; mira com apunten els tiradors esportius.

    El cinema és una fantasia, com un somni; val més agafar-s’ho així i no creure-s’ho gaire. Al capdavall, totes les pel·lícules són una mica com de fantasmes, extraterrestres o zombis.