Pardals al cap

Endolçim la realitat perquè ens és fàcil i està al nostre abast.
Va ser igual per tu, que per mi?
Allò nostre, per dir-ho així, potser només va ser un miratge a les dunes del desert del meu cor.
Perquè després de tantes llunes noves encara segueixes turmentant-me als somnis boirosos de mitjanit? Somnis que no entenc, on hem busques però no hem vols. I això que ara ni tan sols som amics.
La teva amistat dual sempre hem confonia, un dia erem dos grans amics i a l’endemà ni hem coneixies. Teniem converses quasi clandestines, fins a altes hores de la nit, després a les set hem trucaves renyant-me perquè no havies dormit. Tu desitjaves renyar-me i jo esperava la pròxima nit.
Potser parlàvem massa i tot, xerrades infinites plenes de missatges subliminals o potser jugaves a endevina endevinalla? Ara només puc recordar frases que mai podré oblidar i aquelles mirades furioses i apassionades que m’omplien el cap de pardals.