Cercador
Ortigues.
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
Potser serà perquè, quan camino per ciutat ho acostumo a fer mirant a terra, uns passos per davant, que sempre m'ha cridat l'atenció la vegetació silvestre que apareix pels carrers, no la que colonitza els solars urbans sense edificar, ni la que creix en els escocells de l'arbratge, sinó la que aprofita minses quantitats de terra dipositada en racons, juntes i escletxes de la via pública, suficients perquè germinin llavors que l'aigua o el vent han dut fins allà. Les arrels incipients donen cohesió a la terra, que així pot suportar el creixement de la planta i la germinació d'altres.
En particular, m'havien cridat l'atenció unes ortigues que havien aparegut prop de casa i que creixien a una velocitat vertiginosa: prenent com a referència diversos accidents de la paret del darrere i les inflorescències superiors, hauria jurat que, d'un dia a l'altre, la planta feia un parell de centímetres més.
Una nit, al llit, abans d'agafar el son, se'm va ocórrer que, per ser més rigorós amb aquestes estimacions, sempre que sortís al carrer aniria amb aquell curt llapis de fuster a la butxaca i faria una marca a la paret, a l'altura de l'ortiga. La primera vegada que vaig intentar posar-ho en pràctica, però, l'experiència fou esfereïdora.
Palplantat davant l'altiva ortiga i amb el llapis a la mà, em vaig ajupir fins a situar la vista al nivell superior del vegetal. Anava a estendre la mà per darrere, per fer un curt traç horitzontal a la paret, quan tot d'una la planta s'arquejà cap a mi, la tija més elevada se m'enroscà al coll i les altres em subjectaren per l'esquena, immobilitzant-me completament. Els meus esforços per deslliurar-me'n eren inútils, mentre la presa al coll es feia més i més forta, com una serp, i m'escanyava fins a l'asfíxia. Com era possible que, intentant fer-me enrere amb totes les meves forces no aconseguís arrencar unes ortigues amb tan poc arrelament?
Començava a defallir, em sentia incapaç d'ordenar els pensaments i notava com la vida m'anava abandonant, fins que un esforç suprem em dugué a incorporar-me i obrir els ulls: amarat de suor, vaig trigar uns quants segons a recuperar la consciència i em vaig quedar uns minuts assegut al llit, alenant cada cop menys agitadament, fins que, assolida la normalitat respiratòria, vaig agrair al Cel no haver prolongat més aquell horrible malson i em vaig estirar relaxadament perquè encara podia dormir tres horetes.
Tres hores i quart més tard, em vaig refrescar la cara i, ja amb la maquineta d'afaitar davant del mirall, em vaig adonar de l'enrogiment de la pell al voltant del coll, de la sensació de coïssor que es transformava en dolor en passar-hi els dits i em vingué a la memòria el malson. Havia estat un malson?
En particular, m'havien cridat l'atenció unes ortigues que havien aparegut prop de casa i que creixien a una velocitat vertiginosa: prenent com a referència diversos accidents de la paret del darrere i les inflorescències superiors, hauria jurat que, d'un dia a l'altre, la planta feia un parell de centímetres més.
Una nit, al llit, abans d'agafar el son, se'm va ocórrer que, per ser més rigorós amb aquestes estimacions, sempre que sortís al carrer aniria amb aquell curt llapis de fuster a la butxaca i faria una marca a la paret, a l'altura de l'ortiga. La primera vegada que vaig intentar posar-ho en pràctica, però, l'experiència fou esfereïdora.
Palplantat davant l'altiva ortiga i amb el llapis a la mà, em vaig ajupir fins a situar la vista al nivell superior del vegetal. Anava a estendre la mà per darrere, per fer un curt traç horitzontal a la paret, quan tot d'una la planta s'arquejà cap a mi, la tija més elevada se m'enroscà al coll i les altres em subjectaren per l'esquena, immobilitzant-me completament. Els meus esforços per deslliurar-me'n eren inútils, mentre la presa al coll es feia més i més forta, com una serp, i m'escanyava fins a l'asfíxia. Com era possible que, intentant fer-me enrere amb totes les meves forces no aconseguís arrencar unes ortigues amb tan poc arrelament?
Començava a defallir, em sentia incapaç d'ordenar els pensaments i notava com la vida m'anava abandonant, fins que un esforç suprem em dugué a incorporar-me i obrir els ulls: amarat de suor, vaig trigar uns quants segons a recuperar la consciència i em vaig quedar uns minuts assegut al llit, alenant cada cop menys agitadament, fins que, assolida la normalitat respiratòria, vaig agrair al Cel no haver prolongat més aquell horrible malson i em vaig estirar relaxadament perquè encara podia dormir tres horetes.
Tres hores i quart més tard, em vaig refrescar la cara i, ja amb la maquineta d'afaitar davant del mirall, em vaig adonar de l'enrogiment de la pell al voltant del coll, de la sensació de coïssor que es transformava en dolor en passar-hi els dits i em vingué a la memòria el malson. Havia estat un malson?
Comentaris
-
Moros[Ofensiu]SrGarcia | 08-07-2025
Un relat que comença amb les observacions d'espectador amb mentalitat científica i acaba com un relat gòtic, ple de fantasia i de fets paranormals.
Les ortigues són perilloses, al meu poble els hi diem "Moros", potser en record d'en Ramon Berenguer IV.
Dir que el narrat ha estat un somni és un recurs bastant pobre, però veure que potser no ha ha estat, ja és una altra cosa.
Un bon relat sobre ortigues fantasma i malsons que segueixen un cop despertat.
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Vint nanoocurrències sobre UN ELECTRODOMÈSTIC AMB VIDA PRÒPIA. [text no creat amb IA]
- Penúltim relat de Joan Colom. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre UNA DE DETECTIUS. [text no creat amb IA]
- Elogi del microrelat. [text no creat amb IA]
- Un, dos, tres. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre L'HIVERN / LA MITJA TARONJA. [text no creat amb IA]
- Polisèmia de "bon any". [text no creat amb IA]
- Memento mori. [text no creat amb IA]
- Tres impacients. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre ADEU, 2025, I/O HOLA, 2026! [text no creat amb IA]
- Excentricitats. [text no creat amb IA]
- La zona de confort. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre NEOLOGISMES. [text no creat amb IA]
- Experiència completa de la mort (ECM). [text no creat amb IA]
- Relat per commemorar les 250000 lectures. [text no creat amb IA]