Orgasme de boig

Era perfectament circular, l'espai central, i no gaire gran. La carpa era passa com puguis i sort de la tela, virolada, que convidava a l'assistència i -no ens enganyem-: el preu, que cap butxaca foradava.

Nilsson va aparèixer i una única llum va il·luminar-lo. Així tothom podria copsar que poc il·luminat era aquell home abillat amb teles diverses mal engiponades. Anava descalç. Peus grossos i dits peluts, com els braços i una part del pit que mostrava. Nilsson s'havia maquillat el rostre de color gos com fuig i era el primer que deia -amb veu entre tremolosa i riallera- al públic, sí, de color gos com fuig, i continuava afegint que el gos havia escapat sense color perquè ell l'hi havia pres i s'enrotllava com una persiana penosa per jubilar. Era la introducció, per defugir la por que mai deixava de sentir i que encobria ensenyant la dentadura de peces blanques i llargues que, estranyament, ni nicotina ni alcohol aconseguien tacar i explicant que ell mossegava més que el ca que qui sap on parava.

Nilsson tenia darrere seu l'espai d'entrada/sortida. Unes cortines com fulles que desitjaven volar amagaven els incansables tafaners que no es perdien el número abans que no els toqués a ells. Companys aigualits, relacions desguarnides sense penjador que aguanti cap peça de roba, somriures francs robats i buidor.

Qui estava assegut a les grades tenia una edat compresa entre els vint-i-cinc i els setanta anys. Gent gens impressionable, el seu carnet ho acreditava i ho creia qui volia.

Nilsson va estossegar i va continuar amb el comunicar-se estúpid, pocasolta. El color del gos feia estona que havia fugit i aquell home de calba brillant amb quatre cabells mal pentinats de costat per tapar-la ingènuament va atrevir-se a mirar els assistents amb ulls que potser eren el resultat d'una mala transformació d'un gripau en príncep, tan amfíbicament grossos i desorbitats.

De cop els mots li van sortir disparats com un tap de cava. I s'embarbussava. Feia riure sense enginy, feia riure per misèria, taca de vaca, esguard ara imbècilment boví i vidriós. Que si les teles són rosa l'amor s'hi posa, groc com un moc o una flama de poc foc, verd com el fred d'alta muntanya, marró que porta marro... Algú el va fer callar amb un tomàquet podrit que va enclastar-se-li al nas, i així es va destapar un sobtat clown sorprès.

Seguiren més tomàquets. Nilsson els trepitjava com si fos raïm. Cantava alguna cosa inintel·ligible que feia ressonar les rialles roents de la gent dins de cada cèl·lula de l'home que havia de fer el número estelar que havien vingut a veure i que no els donava la gana que els fes esperar.

Un tambor va fer-se sentir. Silenci total, un tall rotund, tisores absolutes.

Nilsson aleshores se sentia sol i segur. Les mans es tornaven treballadores. Es descobria el membre i s'hi fregava un tomàquet resseguint-lo un cop i un altre fins que li creixia al màxim. Nilsson es treia les teles empastifades, les llençava tant lluny com podia amb els braços musculosos i s'anava notant fort, mascle, l'excitació augmentava tant com l'intangible gruix compacte del temps que corria amb ell.

Un gemec esbufegaire allargassat quasi estripava la carpa. I en seguien més. Nilsson es repassava el cos, suava i brillava. Acostava els llavis als avantbraços i se'ls mossegava, els petonejava histèricament, n'estirava els pèls amb les dents i tot seguit els llepava felinament. Panteixava, els ulls mig en blanc.

Amb una corredisssa un ésser petitó vist i no vist va deixar darrere Nilsson un objecte metàl·lic. Era un embut. L'home es va girar, les presències es noten. Va recollir-lo i se li va dibuixar un somriure antinatural que feia que la seva cara semblés un trencadís. Es va posar l'embut al cap i va caminar per provar si no queia. Poques passes, massa agosarades, massa exagerades, i a terra! El va agafar novament i se'l va acostar a la boca. Va bufar i va exclamar 'tutut tutut tutut' uns minuts seguits, quasi sense respirar, amb energia en alça.

Quan se'n va cansar, Nilsson va esguardar com una serp el múscul del plaer. El va obligar a passar pel broc de l'embut a còpia de dolor i de sang. Fins aconseguir una mena de ballarina amb la qual es posava a girar per l'escenari mentre se sentia un violí grinyolaire foteta. I quan en va tenir prou, Nilsson es va desencastar l'intent de tutú i va començar a sacsejar-se el membre amb desmesura proferint xiscles com esgüells de garrí espantat: l'èxtasi arribava i l'aprofitava estona, estona, estona...l'acompanyament eren notes escanyades i rogalloses de cordes de guitarra malalta. Fins que acabava desmaiat. Estès sobre el propi suc.

Aleshores apareixien quatre nans amb uniforme de ratlles verdes i blaves -que els anava massa just i els feia ensenyar mig cul- per tal de recollir-lo. Abans passaven els índex per la barreja del que el desgraciat havia perdut i degotat. A l'uníson murmuraven un 'ummmmmm' que pujava com el fum i abraçava descaradament cada líbido. No els venien basques ni tan sols valencianes, es llepaven feliços els bigotis postissos espessos amb encara restes seques d'altres actuacions. Picaven de mans frenèticament i feien picar de mans. S'enduien el boig extenuat arrossegant-lo com si fos un sac de qui sap què.

El públic restava (i sumava) satisfet. Aquella nit ningú sentiria indiferència pel que havien presenciat: orgasmejarien de valent, cap llit no descansaria. Hauria valgut la pena la inversió pel Circ del Plaer de l'Absurd més Tirat. El record dels nans empalmats l'un a l'altre faria quedar prenys alguna dona estèril en un atac d'efervescència inefable i el de Nilsson fent-s'ho obria armaris impensables que feien que tingués cua pels seus favors que no foradaven butxaques que pagaven per un forat sense embuts.




Nilsson, quan tot havia passat, anava a la seva rulot. Acabada la monotonia d'esdeveniments assajats i pactats, imprevistos i expectatives inclosos. La seva dona l'esperava. Sempre l'esperava, amb un bon plat de sopa i l'amor.
I després la nit es permetia ser boja, autènticament boja, passionalment boja. I aquí el públic es fot!