On són ara?

Un relat de: kefas
On són ara?

Les herbes,
entapissen el carrer
mentre creixen en silenci,
guarden en les arrels
el soroll de les corredisses
i l'espetec de les rodes dels carros sobre la grava trinxada.
Les finestres,
incrèdules per tanta quietud,
encara recorden els crits
que les travessaven camí de la cuina
El carbonet,
empolsinat a la llar de foc,
enyora el cant del crepitar dels seus pares
mentre deixaven anar llengües de flames
que s'enlairaven amb la cadència
dels contes a la vora del foc.
Les bigues,
geperudes pel pes de tants anys,
amb prou feines recorden
l'orgull de ser pollancres erectes i desafiants
al costat d’una riera.
Les teules,
esquerdades,
han oblidat el seu passat
d'argila domada pel foc.
Els rocs,
sempre quiets i mesells,
pugnen per tornar a fer pilots
i sentir el frec de la companyia
de sargantanes, cargols i escarabats.
Els hominoides,
creadors d'aquest desordre de les coses
que s’esforcen per tornar a seu estat natural,
on són ara?

Comentaris

  • El pas del temps [Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 13-02-2022 | Valoració: 10

    És curiós com en són d’entranyables les coses del passat. Suposo que el record té un apartat especial per les coses positives. I escriure-ho és reviure-ho un altre cop. Una forta abraçada.

  • resposta[Ofensiu]
    Atlantis | 12-02-2022

    Els homes fan de paletes
    a ciutat. Les dones cuiden de la casa
    o bé fan la neteja a cases dels altres.
    Viuen en pisos alts.
    Potser ni tan sols tenen un balcó o una terrassa
    sinó només uns ulls de bou
    per mirar un tros de cel si tenen sort.
    Els seus fills i filles potser son advocats, mestres o millenalls
    i l’asfalt és el seu bressol.
    Han canviat el tractor per un cotxe, potser primer petit
    i després més gran, per nar per les vacances
    a mirar les sargantanes i els cargols
    i les bigues geperudes
    que varen ser pollancres...

    Duen el silenci i els cant dels ocells
    en un costat del cor
    en el cervell o en una música
    que reprodueix els sons del poble
    per adormir els seus nets.

  • comentaris [Ofensiu]
    Noia Targarina | 11-02-2022 | Valoració: 9

    Molt bonic el relat i molt ben escrit !

    Continua escribint així!

    Una abraçada

    Noia Targarina

  • Pompeia i Fatxes.[Ofensiu]
    SrGarcia | 11-02-2022

    Una bona adaptació del tema clàssic d l'Ubi sunt?".
    Em fa pensar en els pobles malmesos i abandonats, no per voluntat dels habitants, sino per circumstàncies de la història.
    Les persones passem, les coses romanen una mica més, però només una mica; aviat la naturalesa torna i ja ningú es preguntarà "on són?, perquè no hi ha res a recordar.
    Una cosa així igual ens la podem preguntar a Pompeia que a Fatxes que al poble vell de Corbera d'Ebre.
    Una poesia bonica; m'agrada el ritme trencat, els versos tan desiguals; sempre presentant les parts dels edificis abandonats en els més curts.

  • L'enyorança...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 10-02-2022 | Valoració: 10


    de cada imatge de pobles i de ciutats que descrius.
    Les situacions són molt diverses i a la vegada amb molta nostàlgia. Són ciutats que hi ha desaparegut a través del temps.
    Molt bona reflexió, Kefas.
    Salutacions.

  • Pobles...[Ofensiu]
    llpages | 10-02-2022 | Valoració: 10

    abandonats, aquesta és la imatge que m'ha vingut al cap en llegir el poema. Una llàstima, perquè hi havia una qualitat de vida molt superior a la de les ciutats, que és on són ara els hominoides. Aquesta centralització en meganuclis urbans suposa nous problemes de convivència, de salut pública, transport, etc. Potser seria hora, aprofitant l'avinentesa del canvi climàtic, de tornar a l'entorn rural i viure més d'acord amb la natura. Un excel·lent poema que fa reflexionar.

  • Homo insciens | 10-02-2022

    Que bonic ho dius!

  • Ves a saber on són[Ofensiu]
    Montseblanc | 10-02-2022

    Llegint el teu poema m'adono que les creacions dels humans són més belles un cop abandonades. Embolicades amb nostàlgia i absència, les cases en runes, semblen més maques, amb un aire de misteri per qui no és d'allà, i amb un aire de tristor per qui va ser d'allà i hi va deixar part de les arrels.

Valoració mitja: 9.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: