ON, OFF, PROU ... I EL XAL

M’he dit prou. No puc veure’n més d’imatges com aquestes que ens mostren. Ara mateix d’Alep; tota una ciutat destruïda i per arreu la tragèdia, imatges espantoses. Com la que ara m’ha commogut en el que hi ha de més profund en mi. El pare, de genolls, contempla el descens del cos del seu fill mort; des del segon pis d’una casa enderrocada, una grua el baixa lentament i el deixa als seus peus. Ell se li abraça amb desesper.
Premo ON. Aquesta ha estat la última visió en el TN. La darrera, però, no pas la primera ni la última. I des del fons del meu cor he dit prou. PROU. Egoisme, defensió, cuirassa?... de tot una mica.
No m’agrada aquest món, un món caòtic. Tal vegada a causa d’això, en un moment determinat de la meva vida vaig aferrar-me al món creat pels artistes, el de la fantasia, perquè l’altre, que, per tal de desfogar-me, he començat de parlar-ne el veia i, el veig, encara, embogit, immers en un caos i no hi trobo remei.
Fins aquí, potser algú em podria entendre; de la resta ja no en responc, fou una evasió, simplement.
Vaig conèixer a la Dénise a París, a les andanes del metro de l’estació de l’Odeon. Amb ella vaig viatjar pel món de la fantasia, dels contes de fades. Irrealitats. La pobresa és la gran realitat i per això la busca l’artista. La Denise la buscava, també.
La Denise era la violinista que tocava el violí i es passava l’arquet entre les cames, embolcallada, sempre, en un xal multicolor. La vaig seguir, amb el meu bloc, per diverses andanes, per les esglésies de sant Sulpice, sant Jack des Pauvres i, també a l’Opéra, perquè n’era membre, tocava en la seva orquestra.
La Denise era artista, una ànima lliure. S’havia acostumat a viure en la fantasia sense proximitats humanes. L’error que havia comés i que va impedir que continués la nostra amistat, fou que la meva passió per les connexions humanes no van harmonitzar amb la seva incapacitat de connectar amb ningú.
He començat amb un prou i m’he embolicat; tindrà sentit si ho acabo d’explicar.
Encara París, pocs anys després. Anava sola, tot passejant pel quai d’Orsay, em disposava a creuar el pont de la Concorde i em vaig aturar per veure-hi passar un dels característics bateaux mouches. Em vaig quedar esglaiada en descobrir, flotant, sobre les aigües del Sena el xal multicolor, inoblidable als meus ulls.
No m’equivocava, la meva intuïció no m’havia traït. La premsa en parlà abastament.
La Denise no tornaria a veure la primavera; tanmateix com el nen d’Alep, em dic.
Quin misteri el del destí de cadascú. Quin misteri el de la llibertat humana. ON: estàs en el món. OFF: te’n surts.