OLOR DE MAR

Un relat de: MariaM
Just en despertar-me, he sentit com la meva amiga i veïna Toni em cridava; m’esperava pel ménage a trois; la Fina ja hi era, havia pujat la persiana i treia el cap per la finestra. La conversa a tres sovinteja d’unes setmanes ençà. Ens hi hem avesat des què ens hem tornat “casolanes”. Fem la xerradeta, constatem que podem repetir el “tot bé” i, apa, de3eixem el celobert i, cadascuna, a la seva. Aquest és el primer, i a vegades, l’únic contacte que tinc amb el món real, no virtual. En general, és prou breu, ens agafa en dejú i les tres tenim una certa pressa. La cafetera de la Toni ja havia fet la tasca encomanada, i ens arribava la olor del bon cafè. Arran d’això, de l’olor, han comentat com es sentia anit la olor a marihuana. Les dues l’havien sentida
Jo no, o si de cas, no l’havia associat. M’han dit que anava amb el lliri a la mà. Algú m’ho diu de tant en tant; sempre recordo una de les vegades que, tot ballant, vaig confondre el peni amb unes claus. Aquesta, és aigua passada, una altra història. Potser anècdota s’escauria millor, no té prou categoria per dir-ne història.
Deixant de banda claus i lliris, torno a la olor. Que les olors et remenen records és ben cert. Un d’aquests dies i, curiosament, viatjant des de la cuina d’algun veí a la meva, me n’arribà una que em transportà a la meva infància. Era una barreja de peix fregit o guisat i de sorra mullada i mar. Era una olor típica de la Barceloneta, d’abans dels Jocs del 1992.
Hi anava sovint, a la Barceloneta, perquè el pare era soci del Club Atlètic, on hi tenia el patí a vela. En una d’aquelles anades, m’hi acompanyava la tieta. El club era el límit amb els “merenderos” abans i “xiringuitos” ara; tanmateix, populars i n’hi havia una colla que feien les delícies dels bons paladars.
Aquells restaurants d’arran de sorra, que van desaparèixer, no foren els únics. Amb la remodelació, va canviar, també, un edifici hospitalari, més aviat lleig, que jo mirava sense veure´l, fins el dia que vaig sentir com algú ens cridava per la finestra. Llavors sí que el veié. Una noia somreia i ens deia adéu amb la mà; ho feia per mitjà d’un mirall. La olor de mar, tan característica, el mirall i la noia, encara avui, habiten el meu pensament. La situació d’ara és diferent, però aquell dia llunyà, caminàvem contentes pel carrer; suposo que d’asfalt deteriorat o, directament, sense asfaltar, però, lliures, ben lliures, i no en donàvem importància, mentre una noia des d’un llit d’hospital ens somreia.
En tinc d’altres de records acaronats pel mar i agombolats per la seva olor. El mar continua estant present en la meva vida i els meus records; alguns barrejats no pas amb flaires de peix fregit, sinó d’emocions.
Per bé que, d’aquell dia no ho he dit tot, l’emoció més potent, fou la que m’atrapà en sortir del Club. Havia gaudit d’un gran dia, de sol, de les ones del mar; refèiem el camí de tornada a casa, just en el precís moment que la noia del somriure va llençar-se per la finestra. Encara avui, quan els pares ja no hi són, i la fisonomia d’una part de la Barceloneta ha canviat, perdura aquell instant en el meu record. No puc parlar-ne; no vull parlar-ne, per respecte a ella, sobretot.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: