Oh, no!

Aquesta és una matinada grisa. El so també és gris. I el silenci.
De sobte, alguna cosa misteriosa s'apropa, però no sabem què és. La cosa remou els nostres esperits, fins al punt de sacsejar, encara que mínimament, els nostres cossos... ara sembla que ens vulgui il.luminar... però no veiem la llum...
Silenci sepulcral. Quina injustícia, ara que hi havia emoció en l'aire... . Però de cop comencem a notar que també sentim el silenci. Ens parla de batalles perdudes, d'amics morts, de l'indigna vida d'una persona que mira els vídeos que gravava el pare quan eren petits. I ara ja no hi són. Tampoc. El vent s'ho emporta tot.
El negre del cel comença a ser un blau fosc metàl.lic, ho veiem per la finestra. I sabem que hi ha molta gent que no podrà anar a treballar. Per l'economia, per les guerres... tots tenim el cor malalt per això.
Ara els hi toca als rebels. Els que surten al carrer alegrement perque estan tan mal acostumats que no els importa res. Canten, fan broma. Deuen tenir al voltant d'una vintena d'anys.
Tota la demés gent va enmascarada per por a ser descoberta. Abans, quan només els passava a alguns, deien que era una malaltia. Ara és absurd dir-ho, perque comencem a veure que és el món, que sembla que s'acabi, i per això estem tristos.
Els mals vicis es mengen el món i no deixen lloc per a res més. Jo no et noto a tu, tu no em notes a mi. Els desitjos s'han anat apagant. La rutina es va transformant molt a poc a poc en una angoixa molt molesta. No sabem què ens passa.
Els joves aquells s'estimen i ploren,però no poden resar. Saben que la boira aquesta s'escampa cada vegada més, i ningú la pot aturar.
És el final, hem mort.