NOVA NORMALITAT

Un relat de: MariaM
Tot ha començat amb una analítica; exactament, a causa, d’una analítica i, més cert, encara, per l’efecte. Sortí de casa en dejú, que no se’m posa mai bé, tenint en compte que, en despertar-me, i llevar-me, abans dels ulls, gairebé obro la boca. Aquest matí en trepitjar el carrer, més aviat del que ho faig en aquests darrers dies, ja he sentit que alguna cosa en mi no funcionava. L’analítica era l’habitual, control de la diabetis i d’altres nicieses; res a veure amb unes que tenen nom i número, que m´he promès ni tan sols pronunciar. El carrer a un quart i mig de nou, estava desert. Les quatre persones que hi deambulàvem anàvem disfressades amb mascareta; tanmateix, les que m’he trobat fent cua davant del laboratori, guardant la distància entre elles, com si es tractés de la posta en escena d’una representació musical, esperant el senyal per posar-nos en moviment.

Aquesta fantasia ja em deia alguna cosa; tot plegat, era com estar en un món irreal. La sensació ja l’he tinguda al posar els peus al carrer a una hora que no m’estava permesa, no, en la fase zero, ni en la franja horària reservada als esportistes, segons les normes. La punxada, sense ensurts ja que en rebo sovint, i el camí de tornada a casa, han sigut normals, si no fos, que la sensació de anormalitat i desconnexió, m’han acompanyat durant el curt trajecte a peu. Semblava com si el meu cos o el meu cap flotessin.

El primer que he fet, i no podia ser d’altra manera, és esmorzar. No he millorat massa, ni m’hi he esforçat. Els he deixat fer, al cos i al cap. I, així, en aquest estat de laxitud, m’he trobat havent dinat, escarxofada a l’oreller, predisposada a la becaina i a escoltar les NT; i si les dormia millor, total perquè em continuessin dient que no podia moure’m de casa ni de la fase zero...Tot seguit, assumint ja el rol, d’ ”estar per casa”, i avui poc activa, he canviat de canal, amb l’agradable sorpresa de trobar-hi una pel·lícula musical “Step up revolution”. No l’havia vista en el seu moment. He sentit un no sé què, com que m’ha tret tota la tonteria del damunt i m’ha portat fi s aquí. Era un full en blanc que he omplert a raig i que no diu pas res del que volia. La intuïció que sentia era que avui, sí, escriuria alguna cosa que em sortís de dintre, que deixés palesa l’amalgama de sentiments que vivia en aquells moments. Les expressions de l’ànima són molt cuques, s’amaguen, no es deixen atrapar quan vols. Què hi farem!


Havia acabat dient-me, que les expressions dels sentiments de l’ànima, sovint, es fan fonedisses, s’amaguen quan més les necessitem... en certa manera és cert; però, no és menys veritat, que per la dificultat que implica sincerar-nos, és possible que siguem nosaltres els que ens amaguem. Aquesta és la qüestió. I, com que la veritat s’explica amb senzillesa, confesso que ahir no ho vaig dir tot i ho faré ara.

Espero a la meva amiga, la Mercè. Ens coneixem des de la Universitat; des d’ençà ja no ens hem separat, per bé que les nostres vides han transcorregut en diferents àmbits, sempre en paral·lel, compartint bons i no tan bons moments. Jo sóc qui més n’ha patit d’aquests, i ella ha estat la meva còmplice, i en justícia la única durant aquests darrers temps. Amiga i consellera, m’ha ajudat en les incerteses, quan havia de prendre decisions que canviaran, a partir d’ara, el rumb de la meva vida, tan complexa.

He estat una temporada a l’estranger, en un centre mèdic de molta nombrada; vaig arribar a casa, just, quan el mal bitxo s’havia fet present a nivell mundial. Fins avui, per raons obvies, i en la fase que toca, no ens retrobarem . Sortosament, he recuperat l’equilibri i la serenitat que he mantingut aquests més de cinquanta dies, i que per unes hores, creia perduts.

En conjunt hauran estat positius, curatius diria, perquè m’han permès moltes reflexions i assaigs. Per la sortida, m’he vestit d’esport. Amb la Mercè anirem de compres, tenim cita prèvia; necessito roba, sabates, llenceria i, tot el que el cor em demani.

M’he passat una bon a estona davant del mirall; m’he maquillat i em trobo guapa, estic a punt de sortir al carrer. Se’m fa llarga l’espera, sóc incapaç de controlar l’emoció que sento, gairebé tremolo i encara no he sortit de casa. Vaig amb sabates de taló, aquests dies he practicat.

Serà la prim era vegada que trepitjo una botiga per comprar-me roba de dona. Sort que ella m’acompanya en aquesta situació crucial. Per a mi serà la nova normalitat tan desitjada. A la bústia he canviat l’etiqueta. Ha desaparegut en Claudi, per no tornar. I el món rebrà, per fi, la Clàudia que ve per quedar-se.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: