Nosaltres, natura artificial

Un relat de: Bonhomia

Romeu i Julieta sempre enamorats? La vida eterna al cel per a ells dos i per a tots nosaltres? No... més aviat l'emancipació de les masses sobre déus i polítics... si... tot això són somnis... Somniar és gratuït. Però les cicatrius també. I perquè no una nit al menjador de casa meva llegint amb la tele oberta o, per a més benefici, amb la ràdio o algun compact? La vida és un somni, no? Totes les consciències en armonia al voltant de la Terra, de la Mare que ens va crear...
Els instants ens sedueixen i ens atrapen en el temps, tot es para i a la vegada tot es mou. Tot inmaterial, tot crits de ningú, tot somriures de muntanyes que et volen regalar més instants feliços a la vall, amb l'herba i les cabres,...
On et trobes, ara? Potser caminant per sobre un llac d'aigua calenta, esperant que la gent et miri i es desmaïi i et senyali estupefacta... -Mireu! Camina per sobre l'aigua!-. I tu: -Veniu a probar-ho, criatures ignorants!- I somrius:- És que no coneixeu el llenguatge de l'aigua? No la sentiu? Ella us convida, i també podeu volar! Podeu seguir l'àliga fins que us canseu, o fins que us ensenyi un niu de veritat, amb joguines elèctriques per a ocellets!
I un viatge al silenci? Guaiteu-lo! És aquí! Guaiteu-lo! És allà! Està per tot arreu, però ningú li fa cas, doncs està demostrat que tot el que és també no és, i el silenci això ho utilitza per navegar a llocs propers, a llocs llunyans,... sense fer-se notar. Quan hi ha soroll passa desprevingut. Ningú el coneix, i tothom el practica com si fos seu... Ei! No li arranqueu a la natura el silenci! Però si ho esteu fent! No! No! És fill seu! No entristiu la natura... si us plau... sóc un covard... jo que creia que podia salvar el món amb el silenci i us l'heu endut. I ara porto tatuat al front el número del meu D.N.I. El dia que no fracassi, podré alçar realment la mirada, no com ho faig normalment, d'aquesta manera espantadissa, sinó amb una completa serenitat.
Hi ha gent que seria capaç de tirar-se per un precipici per rebre un donut a canvi i jo aquí, escrivint amb l'ordenador i amb menjar a la cuina... però no em tiraré al carrer a morir-me de fred! D'adolescent no ho entenia. Pensava que el carrer era una salvació, una mena de retorn a l'anarquia. A casa meva no m'hi trobava còmode. Em sentia pressionat. I jo volia tenir tota la llibertat del món. Ara entenc que és important tenir sostre i diners. Però abans era més tossut...
Si Jesucrist va ser un profeta o no m'ho he plantejat varies vegades. Jo crec que era una persona especial i que ara és un símbol, atacat, defensat o mirat amb indiferència. És curiosa l'edat terrenal en que vivim. Que petits que som, no? I que petitona que és la vida! I que n'és, d'extranya, l'existència! D'acord que en una democràcia es pot gaudir d'avantatges. Però: i el sabor de les coses autèntiques, d'aquelles que hi segueixen sent però que no les notem? Vivim en la son més profunda, allò que el diccionari anomena ignorància. Aquesta son misteriosa de la que parlo té el seu costat seriós. Pensem que es tracta de no saltar-nos la norma, o a l'inrevés, de saltar-nos-la. Però no és ni una cosa ni l'altra, ni una barreja. Perque la norma no hi és. No existeix fora de nosaltres, sino dins nostre. Estem en guerra. Si. Vivim en una guerra constant. No som ni innocents ni criminals, només víctimes. Com la nit del dia. Com el dia de la nit. Com el peix del vent. Com la nostra veu al fons de l'oceà.
Para. Vas massa ràpid. No intentis simular que pots. Si no pots, deixa que ho entenguin. Potser es portaran millor amb tu. I tu mateix et tindràs més confiança. Anar lentament, resseguir amb el polze suaument els pètals d'una flor, t'ajudarà. Si la flor creix o no... pren-t'ho com una decisió seva.
I ara que som aquí, al mig de l'univers, t'ensenyaré la meva pedra màgica. És aquesta. Oi que no la veus? No es pot veure perquè ningú la pot robar. Així la porto sempre a sobre. No tinc neguit ni por, per això. Aquesta pedra és el camí. I el camí sóc jo. Visqui o mori, sempre queda la pedra. Pots pensar que la meva pedra és insignificant. Però jo me l'estimo, ella m'ensenya l'origen i el destí de totes les coses. Ara marxem del mig de l'univers. També s'hi està bé, aquí, no? És que no érem al mig. Perquè no hi ha mig. L'univers... com s'atreveixen a posar un significat a l'univers? I el nom? Però si ell no som nosaltres... que potser ens pensem que ens necessita? Jo crec que si. Caminem confiant en ell i ni tant sols ens hi hem comunicat.
I el temps? Com li podem posar temps a un planeta que diem que forma part de l'univers? Si voleu respostes sinceres, busqueu les vostres pedres, el vostre camí. Hi són. Hi és. Són invisibles. És invisible. Però hi són. Hi és.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Bonhomia

Bonhomia

646 Relats

1852 Comentaris

513845 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:
L'armonia commou la selva verge de paratges interexternalitzats mentre els estels ens somriuen dolçament i les nits i els dies es confonen en boira d'un nou color que brillarà per la mare universal que va fer-nos i cerquem cuidar... si és que aquestes paraules contenen cert ressò d'esperança en un món tan difícil i complicat.